M'he assabentat de la defunció de Derek Walcott, poeta de llengua anglesa i premi Nobel de Literatura de 1992. El poeta caribeny, nascut a l'illa de Santa Llúcia, tenia 87 anys. Pocs lectors deuen saber que el poeta va visitar València, com a mínim una volta, fa una vintena d'anys. Ho recorde perquè, per un atzar que ara consideraria diví, el vaig tractar en aquella ocasió, i vaig tindre el gust de compartir amb ell una paella en una alqueria, reconvertida aleshores en casa de menjars, que s'anomenava «El Charco» i estava situada a l´Horta Nord, entre Foios i Meliana.
D´aquella paella hortolana, en guarde un record particular, precisament perquè la vaig compartir amb ell, l'homenot Derek Walcott, i no sempre se té un privilegi semblant. Li dic «homenot» perquè això em va semblar el poeta: imponent, tant per la seua obra, com per la seua personal figura i presència. Aquella paella la tinc per una paella poètica, no solament per la presència del poeta caribeny, sinó per la d´uns altres poetes valencians, com Marc Granell, qui aleshores dirigia la col·lecció de poesia, a l'IVEI, on feia poquíssim que s´havia publicat la traducció catalana d´Omeros (feta per Ferran Estellés), l´obra mestra de Walcott.
Recorde, com en una fotografia antiga, el poeta i la seua parella, a l´ombra apampolada d´una figuera centenària, a la vora d´una sèquia; semblaven un Adam negre i una Eva blanca encara al paradís. Mentre menjàvem aquella memorable paella literària, el poeta caribeny evocava les visites d'Ernest Hemingway a València, i enraonava irònic sobre l'erotisme d'aquell menjar pantagruèlic; algú li comentà les paelles de Blasco Ibáñez, com a antecedents de les del novelista americà. Derek Walcott es manifestà sorprés, o perplex, en veure que aquella paella no duia gambes i sí caragols; també de la voracitat amb que nosaltres, els indígenes, ens xuplàvem la molla d'aquelles baboses bestioles.
Per dissimular qui sap si la repugnància o la decepció pel primitivisme d´aquell àpat, el poeta es posà a contar acudits, com si fórem una colla amical, feliços de trobar-nos de festa enmig d'un jardí de lletugues i de tomaqueres, a l´ombra d´una parra dionisíaca i d´una figuera bíblica. I tenint a taula, de postres, una lluminosa plàtera de taronges que semblaven, en les paraules del poeta caribeny, com «llànties daurades en la verda nit de l'arbre».
Va ser inoblidable, aquell àpat en companyia de Derek Walcott. Just per això el recorde ara. In memoriam.
