En parent molt arrimat i de molta confiança, referint-me alguns passatges de com va començar la relació amb la seua dona actual, em conta els primers missatges que va intercanviar amb ella a l´inici de la seua relació. Es conegueren en una manifestació a València de protesta pel tancament de RTVV i, com sol passar ara, es donaren mútuament les adreces electròniques. A l´endemà iniciaren la correspondència epistolar internàutica amb agradable comunicació. A l´acabar la missatgeria mútua d´eixe dia, ell s´acomiadà amb una despedida aparentment innocent: «Dos besets a les galtes». Prudent com és, no va tindre l´atreviment d´enviar-li, a la xica, un bes internàutic als llavis de moment, i li´l trameté a les galtes. La sorpresa d´ell va ser que ella (i per sempre probablement), senyora seua actual, li va contestar, «A quines galtes? Especifica».
No s´esperava el meu parent tan agosarada i intrèpida contestació. Però cal tindre en compte que, en valencià, tenim quatre galtes, dos superiors i dos inferiors; i en determinats contextos convé especificar, com va demanar la xica de la columneta de hui. Les galtes de dalt són ´cada una de les dos parts carnoses de la cara que tenim entre la part inferior dels ulls i de les temples (o polsos) i la barba´. En castellà, «mejilla», «carrillo». Són les galtes, en principi, pròpiament dites. Les altres, les de baix, són les ´parts carnoses i redonenques que tenim entre el final de l´esquena i les cuixes´, és a dir, les galtes del cul. Estes, en castellà s´anomenen «nalgas».
Molt fins, els castellans. La nostra finor respecte a eixa part de l´anatomia la podem expressar amb el terme «natja», o «natges», perquè en tenim dos. Una altra part del cos humà (i d´altres animals) que rep diversos noms, és la de darrere del cap, on tenim el «tòs», ´occípit, part posterior del cap i superior del bescoll´, «nuca», ´part més elevada entre les dos banyes d´un bou, cabra, etc.´. I dos paraules per a una mateixa zona anatòmica, en la part posterior del coll: «bescoll» o «bascoll», com ho diem majoritàriament els valencians, i «clatell», com diuen en altres parts, catalanes i balears i en algun altre indret. I tocant el bescoll i a cada un dels costats del coll tenim els «muscles», i en la part posterior d´estos, les «espatles», que no s´han de confondre amb l´«esquena», ´part posterior del cos humà i resta de mamífers que va des dels muscles fins a la cintura´. Deia que no ens confonguem entre espatles i esquena, com de vegades ocorre, per la influència del castellà. Les espatles, que en tenim dos, són la part alta de l´esquena tocant els muscles, mentres que l´esquena és com l´acabem de definir unes línies més amunt.
Com ja vaig contar en una d´estes columnetes, don Horaci, de la sèrie Senyor retor, de l´extinta RTVV, va dir, equivocadament, que «els capellans abans deien missa d´*esquenes als feligresos». No senyor, deien missa «d´esquena» als feligresos. Els retors (i tots i totes) només tenen una esquena.
