La veritat és que no ens hauríem adonat de la guerra si no hagués sigut perquè al balneari del Dr. Ramiro Lafuente no es parlava d´una altra cosa. I perquè mon pare vivia amorrat a la ràdio, fumant sense aturall, pentinat i mudat amb l´esmòquing davall el batí. Gairebé cada dia rebia la visita d´algun aristòcrata del balneari, amb qui seguia amb entusiasme l´avanç de les tropes nacionales, i celebrava amb xampany cada bombardeig de l´aviació italiana sobre Barcelona o Alcoi.
A mi la guerra em bufava un ou. Supose que seria més correcte dir que el meu impuls era el de fugir d´aquelles valls i unir-me a les milícies que lluitaven contra el feixisme. Però no seria veritat. De fet, jo no tenia la més remota idea del que es jugava a Espanya, ni a Europa, aquells anys. Per això dic que no devia entendre ni el problema de España ni res del que llegia. Per descomptat, tampoc m´hauria imaginat mai la quantitat de morts que anaven omplint les fosses comunes a cada poble i ciutat, ni els rius d´exiliats que travessaven la frontera, ni els afusellaments massius, ni els camps de concentració, ni els rancors que es perpetuarien encara un parell de generacions. Jo només volia llegir i escriure, com a bon fill de burgés.
Com siga, els quasi tres anys que vaig passar a Villa Sagrario em van regalar un acusat problema respiratori, ja cronificat, un considerable volum de lectures i uns quants quaderns plens d´adjectius domesticats i inofensius.
Quan vaig tornar a Alcoi no arribava als cinquanta quilos, estava grogús com un exvot de cera i tenia uns atacs que amenaçaven de rebentar-me les temples cada vegada que tossia. Em vaig fer veure per uns quants metges que, sense dir-ho, es notava que creien que si no m´havia curat al balneari del Dr. Lafuente poc podria fer amb ells. Un em va dir que era tos ferina i que en principi remetria en poques setmanes, si em comprometia a agafar el tren entre Alcoi i Ontinyent i, als túnels, treia el cap per la finestra per inhalar el fum de la locomotora. Cada dia, dues vegades: anada i tornada. Dos mesos després, quan vaig començar a escopir sang negra, vaig deixar d´anar-hi. L´últim metge que vaig visitar em va recomanar que anara a Agres perquè em vera un remeier que ho curava tot amb neu.
Això sí, la meua tos passava completament desapercebuda, ja que la ciutat encara estava pitjor que jo. Acabada la guerra, Alcoi s´havia convertit en un cementeri urbà. El barri del Partidor era la zona zero del conflicte civil a les terres valencianes. Semblava un abocador d´enderrocs immens, com un assaig del que seria Berlín pocs anys després.
Afortunadament, la fàbrica del pare no havia quedat tan malparada com els edificis del Partidor. Tan bon punt va esclatar la guerra, havia sigut requisada per la CNT i mai no va deixar de fabricar uniformes i mantes per al front republicà. Els obrers li van botar foc en la retirada de l´hivern del 39, però, per sort, les flames només van cremar part dels magatzems i la maquinària va quedar relativament intacta. En poques setmanes la fàbrica de mon pare tornava a funcionar a ple rendiment, vinga a traure les últimes confeccions de roba per als nous presos que aquelles mateixes màquines, tan sols uns mesos abans, havien vestit de soldats.
La nostra casa havia sigut assolada i completament saquejada, però amb els cacaus que donava la fàbrica prompte vam poder refer-la i tornar a viure amb el decòrum d´abans de la guerra. Els primers mesos van ser un poc d´adaptació, i després el pare em va enviar a València a estudiar Dret. Per més que jo vaig insistir a fer Filosofia i Lletres, mon pare trobava que allò no servia de gaire. Vaig intentar emprar el comodí de ma mare, però aquesta volta ella li va fer costat:
-Tens raó, Martí. Si el xic ha d´estudiar abans d´agarrar la fàbrica -va dictaminar, ara fent jerseis ben gruixats per al meu pit pansit-, val més que estudie alguna cosa de profit.
Mentrestant, i gràcies a un cosí que treballava de redactor a Las Provincias, vaig publicar un parell de cròniques sobre com es recuperava la ciutat del Serpis durant la guerra. Jaume tenia l´esperança d´obrir una capçalera a Alcoi, o almenys una corresponsalia estable del diari, i anava tramant amistats amb industrials i gent potent. En aquells anys tan grisos, el meu cosí era, possiblement, l´única persona a tot València amb un bri d´entusiasme. Em va animar perquè escriguera, que acabara els estudis, i que si el projecte tirava endavant, que comptaria amb mi per a la redacció del nou diari.
-Tu escriu, Jordi! Lo que siga, encara que t´ho inventes de totes totes! -em deia sempre el Jaume.
-Encara que m´ho invente?
-La bona literatura és una mentira que diu la veritat, Jordi! Inventa, somia, crea!
Si hi havia una cosa que mon pare havia considerat encara més inútil que llegir, era escriure. Ara bé, quan va veure el meu nom escrit en les pàgines del diari i el grapat de xavos que em donaren a canvi, i després que el Jaume li explicara que el jove té capacitats, va trobar que tal volta podria seguir provant-ho, sempre que complira amb els estudis. Així, anava fent punts i estampant lletres en una màquina que mon pare em va sufragar quan va descobrir que, mal per mal, potser valia més escriure que no llegir.
Amb aquestes, el meu cosí Jaume, per afermar-me a Las Provincias, em va concertar una cita amb el redactor en cap. Deia que a la directiva li havia entusiasmat la meua última crònica. Havíem quedat per esmorzar, com solíem fer de tant en tant a València, i aquell dia em va conduir a la porta del despatx d´un peix gros, diríem que sense avisar-me:
-Afanya´t, Jordi, que ara té un buit!
-Però... i què li he de dir?
-Que sí, tu dis-li que sí a tot lo que et pregunte, que veja que tens ganes de treballar, d´escriure! Lo més important ara és que et veja amb ganes de fer faena!
-Però... com entre?
-Per la porta, com vols entrar? Ell només vol conéixer-te personalment, tu no patisques... Ah, i res de Jordi, eh? Ara eres Jorge, para servir a Dios y a usted. I si fa falta, arriba España, i viva la Falange i José Antonio i la Mare de Déu dels Lliris, entesos?
-Entesos...
-Ja tens el carnet de la Falange?
-Ehm... el carnet?
-Si t´ho pregunta li dius que sí, sí señor!, que te l´estan fent, i que viva Franco i la mare que el va parir. Hala!
Tot seguit tocà a la porta, i en sentir la veu de l´interior em va llançar a dins sense gairebé deixar-me que m´arreglara la corbata.
-Senyor Sanchis...
-Jorge Llopis... es un placer saludarlo! El seu cosí m´ha parlat molt bé de vosté.
-El plaer és tot meu, senyor.
El senyor Sanchis, un homenet amb ulls d´òbila i quatre pèls rigorosament pentinats en una clenxa oliosa, es va aixecar a l´altra banda d´una taulassa per donar-me la mà amb nervi. Uns colpets enèrgics em van fer ballar els pulmons dins del pit i vaig haver de tossir.
-Crega´m, és un honor poder comptar amb vostés com a corresponsals d´una de les ciutats més avançades de la regió.
-Alcoi està sacrificant-se molt durament en la reconstrucció d´Espanya, senyor.
-Lo sé, Jorge, lo sé. La facció roja tingué allí un dels seus reductes més tossuts. Ja sap que Alcoi ha sigut per tradició un cau de feristeles lliurepensadores i d´ateus incendiaris.
-Així és, senyor -vaig estossegar-. Per sort, la gloriosa cruzada ha servit per a netejar en profunditat el terreny.
-Això m´assegura el seu cosí, i personalment m´incline a creure´l.
Es va aturar un moment per encendre un mig havà que se li havia apagat. Mentre ho feia, al tercer misto, vaig poder estudiar el despatx. Sobri, gairebé espartà, amb uns acabats en pell gens ostentosos. Damunt la taula tenia només l´estrictament necessari: paper timbrat, tinter, obrecartes, una cartera de cuiro i una bandereta del règim. No sé per què, ara el recorde en color sépia, més que no en blanc i negre, i amb la textura del No-do. A la paret de darrere, des d´una pintura al·legòrica, Franco i Primo de Rivera dominaven l´estança amb el mateix pols ferm amb què dominaven tota la península.
