Un amic em conta un cas que li va passar a la seua filla amb la paraula 'amerar', i en alguna altra, en una redacció per a un concurs de contes per a estudiants de Secundària. En un fragment de la narració, la xiqueta va escriure "L'avi Quico em contava que va aprendre ben prompte la tasca d´amerar la calç, en la bassa de l´hortet". La seua professora, quan va llegir el conte, la va felicitar per la qualitat del text (va quedar segona en el concurs), però li va fer unes quantes anotacions respecte a algunes paraules i expressions que l´estudiant havia utilitzat i que la docent considerava dialectals o col·loquials. Una d´estes va ser el verb 'amerar', del fragment citat. La professora la marcà i anotà al marge la forma 'amarar'. En l´explicació de les anotacions, la mestra digué a l´estudiant que, encara que 'amerar' estava acceptada, en un text narratiu i en qualsevol registre formal, calia usar la forma general 'amarar'.
El mateix retret li féu respecte a altres paraules i formes, com 'faena', 'tio', 'vora' (en el sentit de 'aproximadament', 'quasi'); i el mateix respecte a un 'estos', de l´estigmatitzat, per l´essencialisme, 'este', que se li va 'colar'. Vaja, seguim igual, en alguns àmbits, com si no tinguérem l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però tornem a 'amerar' i a 'amarar'. La primera d´estes formes és, com diem els valencians, ´banyar (alguna cosa) o posar-la a remulla, de manera que el líquid la penetre completament, que absorbisca la major quantitat possible de líquid´, de manera que amerem un drap per a torcar la pica o qualsevol moble o part de la cuina; quan plou ben plogut, la pluja amera la terra (en les tronades l´enfanga, més que l´amera). I quan ens pilla al ras, quedem amerats d´aigua. I s´amerava la calç viva per a deixar-la a punt per a emblanquinar. També amerem l´espart per a fer espardenyots, cabassos, estibes o cistelles. Com també els professionals o els artesans que treballen el cànem o el lli ameren estes plantes, ja segades i assecades, per a fer cordes, bosses i altres utensilis. I quedem amerats de suor quan apreta la calina, i més si fem algun tipus d´esforç o exercici físic. I també es pot estar amerat/ada d´amor i bons sentiments.
Un cosí meu li va escriure una carta a la xica que volia enamorar en què li deia "Estic completament amerat de tu". I la va enamorar. A Catalunya, almenys en la part oriental, diuen i escriuen 'amarar', al que nosaltres diem 'amerar'. El diccionari de l´Institut d´Estudis Catalans inclou les dos formes, però prioritza la que allí diuen, com és natural. El diccionari de l´AVL també arreplega les dos grafies, però prioritza la que diem nosaltres, com també és normal. El que no és tan clar són les marginacions i les prioritats que imposen alguns i algunes en l´ensenyament i en altres àmbits. 'Amarar' té també un altre sentit, però d´això parlarem la setmana que ve.
