Els focs d´artifici, com és ben sabut, són utilitzats des d´antic pels valencians, sempre que hi ha alguna cosa que festivar: el soroll de les traques, les mascletaes o els més esteticistes castells, no falten en les nostres celebracions. Fins i tot, en festes privades solen aparéixer aquests complements sonors i lumínics que, d´alguna manera, fan de caixa de ressonància de les nostres alegries, anunciant al món els nostres sentiments. Des de l´època medieval, a la ciutat de València, en les entrades dels reis o en altres festes grosses -especialment les religioses-, veure els focs, les llumenàries, era un dels moments esperats per la gent que hi participava: a les portes de les cases, per exemple, es posaven llums (ciris, torxes, etc.) i es disparaven coets. Es combinaven amb llenços pintats i la vaixella de plata, en les cases senyorials. Dalt el Micalet es feien alimares, com també en altres campanars i edificis que, per la seua altària, eren emblemàtics. Quan més rica era una casa o una institució -la Seu, la Ciutat (la corporació municipal) o la Generalitat-, els focs artificials eren majors.
El 1738, festivant el mig mil·leni de la conquesta de València, es feren tota classe de focs d´artifici, com relata don Josep Vicent Ortí i Major en un seu extens volum que porta per títol Fiestas centenarias con que (...) Valencia celebró (...) la quinta centuria de su christiana conquista (Valencia, Antoni Bordassar, 1740). Però em cridà l´atenció la descripció que fa d´una gran instal·lació que es va fer dalt la casa de la Ciutat: «Sobre el piso de cada torre se avía elevado una abuja en cuyo remate se formó un pirámide, de madera todo, que tenía quarente palmos de altitud, vestido con muchos plumages dobles, sobre el qual, en la parte más próxima a las casas de la Generalidad, se leía este rótulo: EN JAUME; i en el de la otra torre: VALÈNCIA; cuyos dos castillos eran iguales, assí en su fábrica como en su munición y disparo (...) Las letras de los referidos rótulos tenían los pumages y cohetes que les correspondían para poderse leer a distancia, por quedar con esta disposición perfectamente iluminadas».
A això, afegiu el so de les campanes de totes les esglésies de la ciutat, i els «timbales, clarines, chirimías, obueses y otros instrumentos músicos que a este mismo tiempo avía ne las casas de el Ayuntamiento i de la Generalidad». Tot un escàndol pirotècnic i musical.
