Joan Lluís Vives publicava, el 1524, a Anvers, el seu De institutione foeminae christianae, dedicada a Maria Tudor, filla d´Enric VIII i de Caterina d´Aragó. I sempre s´ha parlat d'aquella obra en to elogiós, pel que fa a l´ensenyament de les dones, tot i que Vives no mostrà massa sensibilitat respecte a la literatura del seu temps, aquella que acabaria per triomfar -més que no les assenyades epístoles i els tractats erudits dels humanistes com ell- i no s´explica per què agraden les obres que parlen de guerres i d´amor. I critica les dones que assisteixen als tornejos: «no és virtuós un esperit que s´ha entretingut amb el pensament del ferro, dels braços i de la força masculina». I blasma sobre la cavalleria, mostrant-se pacifista: «només és lícit que un cristià empunye les armes en una necessitat extrema i indefugible». Per això, Vives no comprén els llibres que parlen de guerres i de batalles. I diu, irònicament: «L´un, en mata vint, l´altre, trenta, un altre, acrivillat amb sis-centes ferides, i donat ja per mort, s´aixeca de sobte i, recuperant la salut i les forces a l´últim moment, en una sola batalla, sotmet dos gegants, i se´n va carregat d´or, argent, seda i joies; tantes que ni en un vaixell no se les podria endur. Quina bogeria és complaure´s en aquestes bajanades?» El pensament de Vives era del tot avançat al seu temps.
Els fets d´armes omplin llibres com el Curial i el Tirant lo Blanc. I, entre les lectures preferides de les dames valencianes, hi havia el Tirant. Per això l'humanista reprova aquells «llibres infectes»: «a Espanya, Amadís, Esplandián, Florisandro, Tirant, Tristany, les bestieses dels quals no tenen fi, i cada dia n´apareixen de noves. L´alcavota Celestina, mare de la indolència, presó dels amors. A França, Llancelot del Llac, Paris i Viana, Punt i Sidònia, Pierres de Provença i Magalona, Melusina, una dona inexorable. A Flandes, Flors i Blancaflor, Leonel·la i Canamor, Euríal i Floreta, Píram i Tisbe. N´hi ha de traduïdes a les llengües vernacles, i algunes, del llatí: com les molt grolleres Facècies de Poggio, Eríal i Lucrècia, el Decameró de Boccaccio, llibres tots ells que escriviren homes ociosos, donats al lleure, maldestres, lliurats als vicis i a la immundícia». Una bona col·lecció, que fa que Vives es pregunte si «serien tan plaents aquells llibres, si no fos per les maldats, que tant ens agraden». I és que, potser, en la literatura sempre s´han buscat les misèries humanes.
