Un dels llibres que m'havia reservat per a l'estiu era Icar o la impotència d'Artur Perucho en l'edició a cura de Josep Palomero, recentment publicada a la «magnànima» Biblioteca d'Autors Valencians, dirigida per Enric Sòria. Una edició que posa a l'abast una peça insòlita en la narrativa valenciana d'abans de la República, la qual aporta una amplia visió de l'autor borrianenc mort a Mèxic el 1956, a l'exili.
Recomane llegir aquesta nouvelle abans de l'aproximació crítica del curador de l'edició. Ho remarque perquè aquesta narració de joventut adquireix, així, un interés literari major. Ícar o la impotència és el relat d'una iniciació eròtica i d'una frustració amorosa viscudes per un jove valencià a París, a les acaballes dels anys vint del segle XX. Com és la única novel·la de l'autor. Un relat àgil, lliurement influit pels grans autors francesos d'aquells anys, com ara A. Gide, la qual cosa era aleshores una anomalia heterodoxa i provocadora, una raresa sorprenent, en l'esquifit panorama narratiu de la València dels anys 30.
A. Perucho a penes si tenia 27 anys quan escrigué i publicà aquest novel·la curta que, llegida a distància, en perspectiva, pot ser considerada -no sols pels possibles elements biogràfics-, com un retrat imaginari de l'autor. Un retrat, si se'm permet, de la impotència narrativa que, en aquell temps, i encara més a partir dels esdeveniments posteriors, marcarà la literatura escrita en català per valencians. Per tot plegat, la novel·la es convertirà en la metàfora vital de la frustració d'una jove generació literària, la coneguda com la generació dels 30. Perquè Ícar es cremarà en el seu vol apassionat, com tota aquesta generació d'escriptors valencians es frustrarà a causa de la dramàtica derrota que patirà la República, i del silenci repressiu que la seguirà. Artur Perucho no escriurà mai més cap altra novel·la. Es dedicarà al periodisme, i a l'assagisme polític compromés amb l'ideari comunista, o a tasques en el món de la premsa, del cinema i la ràdio, però no indagarà mai més en la literatura de creació, ni tornarà a emprendre cap volada poètica ni novel·listica. Les respostes a aquesta «impotència» les trobarà el lector en l'extensa introducció de Palomero, on se'ns mostra un reflex-resum de la vida de l'autor. Amb tot plegat, aquesta edició mostra, com en un espill d'època, el que pogué haver sigut i no fou. Ícar és el relat d'un fracàs, d'una volada de joventut que acabà en una dramàtica caiguda frustrant.
