Divendres era a Barcelona per motius professionals. Vaig anar a comprar la premsa del dia per veure que deia sobre el que havia passat la vespra. Al meu voltant tot semblava normal, tret d'un altaret amb flors a l'inici de la Rambla com a record de les víctimes de l'atac terrorista de fa a penes un mes (tot i que ja parega lluny) i uns pocs cotxes de la policia urbana. La nit anterior hi havia hagut manifestacions de protesta pels darrers esdeveniments sobre l'anomenat «procés»; a la plaça de Catalunya, si més no, s'estaven preparant per a les Festes de la Mercé, i al passeig de Gràcia hi havia parades que oferien llibres vells a bon preu. Aleshores vaig apropar-me a un quiosc, a per un parell de diaris en paper, per a llegir-los mentre esperava una persona al café Zurich. La premsa de Barcelona ja no resulta gens fàcil de trobar a València. Vaig comprar els diaris La Vanguardia, i Ara per a fer-me una idea de la situació política i civil. Tot, al voltant, repetesc, era normal. Fins i tot abundaven els turistes i es respirava un ambient festiu.
Llegits els articles que més m'interessaven, vaig fullejar les pàgines de cultura, una de les meues debilitats. Em va sorprendre la notícia a tota plana dels Premis Literaris de Girona, quan vaig veure entre els guanyadors un jove, conegut no feia molt, Panxo, el cantant de ZOO, el grup musical de Gandia. Em vaig posar a llegir, content i sorprés, repetesc. Aleshores vaig trobar que li havien donat el premi Cerverí a la millor lletra de cançó, per «La mestra», un dels temes del seu darrer disc.
L'alegria va ser fantàstica, genial, i emotiva alhora, perquè Panxo deia que la seua cançó era «un homenatge a Marifé Arroyo, una professora que a la segona meitat dels 70 va impulsar un model d'escola progressista, popular i en valencià». Marifé Arroyo és la protagonista del llibre La mestra de Víctor G. Labrado, un long-seller silenciós de la narrativa valenciana, en la lectura del qual s'inspirà Panxo (Toni Sánchez) per a compondre la seua cançó ara premiada a Girona. Em vaig quedar parat. Éls que em coneixen se'n poden imaginar els motius. Què en són molts. No estaria bé dir-los ací. Però tot plegat quedava fantàstic i emotiu, perquè de colp vaig tindre la sensació que havia tornat quaranta anys enrere, quan Barcelona era una festa perquè finalment tindríem LLIBERTAT.
