Aquesta és l´onomatopeia amb la que representem el soroll que fa una obra alçada amb esforç quan cau a terra i es trenca a trossos. Se sol dir quan una pila d´objectes trontolla perquè alguna de les peces no ha estat ben col·locada i al final la laboriosa construcció s´enderroca i fa... catacroc.
També es diu quan una casa vella s´assola estrepitosament, alçant una polseguera; quan un bell edifici se´n va a terra perquè l´han abandonat. Quan va caure el mur de Berlín, per exemple, molts van veure que l´anomenat imperi soviètic clavillava i tot d´una feia catacroc. Vull dir que hi ha catacrocs alliberadors, però també n´hi ha de frustrants; com n´hi ha de personals, externs o interns. També les persones poden fer catacroc quan els arriba una notícia fatal, i dins seu senten una emoció colpidora que els paralitza i els desplomen fent un so sec, fort: catacroc.
Aquesta expressió onomatopeica m´ha vingut al cap aquests dies, veient el que estem veient a tocar, i també a les pantalles: estava sentint que una construcció sòlida -un mur, una idea, una torre, un edifici...- trontollava i se n´anava a terra de colp, i a colps, i l´estrèpit que feia era realment un espectacular catacroc ensordidor . M´estic referint, per suposat, als fets reals i mediàtics que, en aquest octubre revoltat, eixut i xafogós, estem vivint uns de prop i uns altres de lluny, però tots a la intempèrie i alhora endins d´aquesta tardor cruel. La qualifique així, la tardor, no per l´oratge (ve fent un temps primaveral), ni perquè sigam víctimes d´hecatombes naturals o climàtiques (que potser sí), sinó perquè se sent que arriba una remor que porta l´amenaça de la tempestat. Un catacroc catastròfic? Potser sí, potser no.
Fa unes nits, mirava la lluna al ple, en la terrassa d´un bar, de visita a una ciutat vora mar. L´horitzó era d´una obscura blavor. Estava amb bona companyia, prenent una cervesa. Enraonàvem sobre el moment històric que vivim. L´acompanyant se sentia protagonista dels esdeveniments, eufòric d´estar ajudant a tombar el mur d´una presó. «L´1-O serà recordat com una fita històrica», digué. Somrient escèptic, li vaig respondre: «Qui m´anava a dir que en viuria tants, i de ben diferents, de dies històrics: 20-N, 23-F, 11-S, 1-O... Ara també el 9-Oct?». N´arribaran més encara? En quin sentit? No tardarem en saber-ho. Tot va ràpid en la realitat de fora i la de dins. La lluna ens mirava sarcàstica però somrient.
