lguns noms de carns i peixos estan en retrocés en valencià pel que fa a l´ús habitual. Supose que no entre els carnissers ni entre els pescadors ni venedors/ores de peix valencianoparlants, però sí entre part dels professionals dels restaurants i en algun sector de la gent jove, principalment de ciutats i pobles grans. Les cartes que oferixen els establiments esmentats estan majoritàriament escrites en castellà i en alguna altra llengua, principalment anglés, però n´hi ha molts que també la tenen en la nostra. Els que oferixen versió en valencià solen tindre-la molt ben escrita, cuiden la terminologia i l´ortografia en l´escriptura, però en algun cas es margina algun nom propi de la parla valenciana com el «llomello» i el «llobarro» en favor de «llom» o «lubina». Si la informació és de manera oral, excepte en contadíssimes ocasions, pitjor encara; a més d´estos últims, poden oferir-te «*merlussa», «*pescadilla», «*solomillo», «*xuletes», en compte dels nostres «lluç», «llucet», «rellomello» o «xulles». Cal aclarir que la «chuleta» castellana és un valencianisme/catalanisme inserit, com a préstec habilitat, en el castellà, procedent de la nostra «xulla».
Respecte a la primera porció de carn mencionada més amunt, «llomello», és com jo ho he sentit sempre en ma casa. Ara, com deia, eixa forma va perdent ús en favor de «llom», en castellà, «lomo». Ocorre que, almenys, en el català oriental i en els diccionaris fets a Barcelona, es prioritza la forma «llom», no sé si agarrada com a préstec adaptat del castellà o de collita pròpia. I com era (i és) un clàssic entre l´ortodòxia lingüística valenciana, quan hi havia diferència entre formes valencianes i catalanes orientals (anys seixanta-huitanta del segle passat), en molts casos, es triava (i encara es tria en massa situacions) la forma usada o prioritzada pel model centraliste del català oriental, com ocorria (i ocorre) amb «llomello/llom», «rellomello/rellom», així com en «brou/caldo», «faena/feina», «hòmens/homes», «hui/avui», «jóvens/joves», «huit/vuit», «llonja/llotja», «orde/ordre» i tantíssims altres casos. Eugeni S. Reig, en el seu aclaridor llibre El valencià de sempre, reivindica el nostre gustós i saborós «llomello», que el definix com a ´peça de carn de l´esquena del porc´ i ho exemplaritza amb el text «Hui... farem de dinar una rostida de xulles de corder, llomello i botifarres de carn». I cita usos literaris en obres d´Enric Valor, Joan F. Mira i Josep Pascual Tirado. També hi arreplega el «rellomello», definit com a ´peça de carn de la part compresa entre les costelles i el llom de determinats animals d´escorxador com el porc, la vaca, etc´. En castellà, «solomillo».
Reig també esmenta la forma «llomell», usada, per exemple, al Pont de Suert, poble de l´Alta Ribagorça, en la Catalunya occidental. Les formes «llomello» i «rellomello» les arrepleguen pràcticament tots els diccionaris valencians. La primera d´estes, també els fets a Barcelona, com a opció secundària, però el «rellomello» només els d´ací. I en els restaurants no demanem «*merlussa», «*pescadilla» ni «*lubina». Demanem lluç i llucet i llobarro. I llomello, rellomello i xulles, que fan més bon gust.
