"Al remat" és una locució molt pròpia de la parla valenciana. Com sabem i diem els i les que ens expressem en esta variant de la llengua, eixa dita significa ´després de tot, finalment´. Algunes frases amb eixa locució poden ser «Al remat, ens va donar la raó» o «Esperem que, al remat, tots els corruptes pillats i demostrats i altres, que encara estan per pillar, vagen a l´ombra pel temps que toque». «Es veia vindre, Antoniet i Xelo no s´entenien i, al remat, s´han divorciat», em va dir a temps arrere un amic respecte del divorç d´una parella coneguda. És una expressió que no ha tingut la fortuna de ser admesa pel dit valencià culte per l´estigma de castellanisme que té la paraula «remat», però com a locució és ben valenciana i el seu significat no té correspondència amb la castellana «remate» ni amb cap locució amb eixe vocable, almenys no l´arreplega el diccionari de la RAE. La locució «al remat», en el sentit esmentat de ´finalment´, és normativa en la nostra llengua, perquè ho determina la institució normativa valenciana, AVL, incloent-la en el Diccionari normatiu valencià, en reconeixement de la realitat de la nostra parla, amb criteris lingüístics lògics i propis del valencià-català. Eixa expressió també la inclou en les seues pàgines el diccionari de la RACV. Abans els del SALT i el DV (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) ja l´havien arreplegada en els seus articulats, però ni abans ni ara figura en el de l´Institut d´Estudis Catalans, en la seua línia d´exclusió consuetudinària de milers de paraules o expressions valencianes, catalanes occidentals o del sud i balears. Quanta falta que feia l´AVL! I sense eixir-nos del «remat», tenim este mot, com deia, titlat de barbarisme per l´ortodòxia lingüística i les seues influències. Però «remat» ho diem des de fa molts anys, està ben integrat en la nostra parla, i té una morfologia ben valencianocatalana, encara que originàriament puga ser paraula castellana. També en castellà diuen i es troben en el diccionari de la RAE «alioli», «bajel», «correo», «doncel», «forastero», «panoli», «papel», «semblante» i moltíssimes més, que són préstecs, en la llengua veïna, procedents de la nostra. Francesc Ferrer Pastor, autoritat lingüística indiscutible, va incloure eixa paraula en el Diccionari general, amb la definició ´última part d´una cosa, que acaba o clou una cosa´. També l´arrepleguen els mateixos diccionaris que inclouen la locució tractada hui, i tampoc la inclou el de l´IEC. Salvador Guinot, escriptor castellonenc, documenta, en 1900, el «remat» en el sentit de ´final´, en la seua obra Capolls mustigats, «Mes lo remat de la festa va ser lo millor», amb dos «lo» d´ús ben valencià, per cert. «Remat» és ´Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior´, com «el remat d´un campanar», «el remat d´una falla». També és sinònim de «rematada», ´acció i efecte de «rematar», en sentit esportiu. «Quins remats de cap que feia Robert!». I a vore si el València, al remat, pot guanyar la Lliga!
