La llum dibuixava guionets sobre la paret a través de la persiana. Laura va apartar el llençol rebregat i es va estirar. Li feia l'efecte de tindre la llengua plena de terra. Feia ben bé una hora que pegava voltes i encara no havia pogut aclucar l'ull. Va pensar que no devia haver-li explicat això del congrés a Víctor. S'adonava que ho havia dit per picar-li la curiositat, i li feia ràbia mesurar-se encara respecte a ell, com si estiguera pensant en l'exhome com en una mena de semental. Es va alçar i va anar cap al bany. Es va llevar la roba i la va deixar a la pica. Després, va entrar a la dutxa i va deixar anar el doll d'aigua, primer tèbia i després freda, tant com podia aguantar. Quan va tornar a l'habitació es va posar una bata de dormir còmoda, però no es va ficar al llit una altra vegada, sinó que va anar al saló. Feia tuf del parell de cigarretes que Víctor havia encés. Laura va agafar el cendrer i va arreplegar el got que ella havia deixat a la lleixa de la llibreria. El paper de sota havia absorbit la humitat del vidre i estava arrugat. Tenia la intenció de dur-ho tot a la cuina, però es va trobar de sobte davant de la part de la prestatgeria reservada als CD. No era el camí més curt a la cuina, no podia ser una troballa casual, doncs, però no va pensar en això. Va trobar ràpidament el que volia, la filmació del seu casament en una cinta de vídeo antiga. Alguna vegada havia pensat d'actualitzar-ne el format, però sempre ho havia deixat estar. La va llançar sobre el sofà i es va posar a remenar les capsetes de música. Va agafar un CD de Janis Joplin, I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama!
Havia escoltat molt Joplin de menuda, als pares els agradava la dama blanca del blues i la seua veu formava part de la seua banda sonora. Els acords de «Try» van començar a sonar. Laura va evocar una instantània de la seua infantesa, a l'escola, disfressada de rockera. Això feia riure la gent gran. En algun àlbum devia conservar també una fotografia d'aquell episodi. Es va agenollar i va obrir l'armari de davall de la llibreria. Allí es trobava el vell vídeo. El cable estava encara connectat darrere, enganxat amb cinta adhesiva.
Pocs minuts després, Laura estava reclinada sobre el braç del sofà i amb les cames replegades al costat. Les imatges van començar a desfilar descolorides. Era una filmació d'aficionat, algú de la família o dels amics se'n devia haver fet càrrec. Es va veure a ella mateixa vestida de blanc, un vestit discret, en una cerimònia civil, enmig d'un guirigall de veus que es colaven en l'àudio de la gravació. La va sorprendre el pentinat, la ratlla al mig que llavors s'estilava. No s'acabava de trobar amb aquella fila, el vestit com un pastís de crema, un poc infantil. Potser es veia menys encara que amb la disfressa de Janis Joplin.
En el moment culminant, Víctor s'havia equivocat i havia dit el nom d'ella: «Jo, Laura, t'oferisc...». Va ser una de les anècdotes de la boda. Laura també va riure ara, passats els anys, fins que el càmera va enfocar la mare. La vella rockera plorava d'emoció. Laura es preguntava què devia haver sentit. Què hauria sentit, ara? Un fosc maldestre va tallar el pla i de sobte aparegué la imatge d'un exterior, la càmera corria entre la gent i el so de les converses es mesclava, com peces d'un guió impossible d'encaixar. Laura va reconéixer de passada algunes cares, les amigues de l'institut. Ella també devia ser així, als vint-i-quatre anys, un poc bleda i amb ganes de volar. Li van vindre impulsos de fer un crit d'alegria, com aquella explosió d'arròs blanc travessant el cel que va il·luminar l'habitació.
La gravació continuava al saló de bodes. A Laura se li van escapar algunes rialles més, era com veure un melodrama el final del qual coneixia d'avançat, no un final trist sinó un no final. Tot li feia gràcia, ara. Alguna llagrimeta, alguna absència, també. La iaia li enviava un bes del temps passat, qui sap si llavors pressentia la fi del món. El món se li havia escapat, de fet, al cap de deu dies, mentre ella i Víctor eren a l'illa de Creta. Però no ho van saber fins a la tornada, i Laura va tindre remordiments durant un temps. Carolina, una antiga nóvia de Víctor, els desitjava bona cosa de felicitat. Però ella ja no comptava. Emi, la cosineta, en canvi, sí que comptava, va dir a la càmera que volia que la feren tia prompte. S'imaginava llavors que anys a vindre estava destinada a tirar-se el pare dels seus no-nebots?
Els dards es clavaven amb precisió, l'un darrere l'altre. De sobte, enmig de moltes seqüències de convidats que els desitjaven el bo i millor, uns que coneixia i uns altres que no li deien res, el va veure, l'oncle Sebastià. D'aspecte bé, un senyor d'aspecte bé, era l'expressió que havia fet servir Víctor. Primer havia pronunciat unes frases en grec, per això l'havia reconegut, i en acabat havia deixat caure unes gotes de vi a terra, un propòsit de fertilitat les traces del qual algú devia haver torcat hores després. Tenia la cara agradable, l'oncle Sebastià, emergia impol·luta del complet blau de jaqueta i pantalons. Els cabells començaven a grisejar-li, als cinquanta anys, i tenia el front ple d'arrugues. Però no era un home vell, encara. «Tens la faç molt gentil, nóvia, i gràcils són els teus ulls; l'amor se't vessa al rostre!», havia dit a algú al costat de la càmera, Laura va suposar que a ella mateixa, perquè tot seguit va aparéixer en el pla i li va fer un bes a la galta, èbria de felicitat. Ignorava què es devien haver dit el minut següent perquè la càmera canviava de pla. Devia haver parlat d'Isabel, la dona, morta onze anys abans? De l'absència del fill, perdut qui sap on i a la cerca de quin somni? O tot just d'una banalitat gastronòmica? Curiós com es teixeixen els fils del destí i que ara la impel·lia a recordar un fragment de conversa que al seu moment devia haver escoltat com si res.
No va ser conscient de la fi de la pel·lícula, simplement la pantalla es va fer negra.
Es va alçar i va traure la cinta de vídeo. Tot d'una van començar els primers acords de «Little Girl Blue». Va pensar en Cristina, la seua pacient, asseguda al despatx del centre mèdic on havien tingut les sessions. La veu aspra i sentida de Janis Joplin cantava: «asseu-te, petita, i compta els ditets... què més pots fer...? Asseu-te i compta les gotes de pluja... tot allò amb què estigues comptant... són com aquestes gotes de pluja... que cauen, petita, al teu voltant... Sé que et preguntes què més pots fer... sé que no trobes cap raó per seguir... Oh, petita, asseu-te, compta amb els teus ditets... Oh, infeliç xiqueta trista... sé molt bé com et sents...».
Com abans a Víctor, Laura va deixar Janis Joplin amb la paraula a la boca i se'n va tornar al llit.
