Hidelgarda von Bingen, Gracia Baptista, Garsenda de Proença, o la Comtessa de Dia. Elles, dones desconegudes ara, van marcar els acords del passat. Concretament de l'edat mitjana. Eren trobairitz, dones trobadores que componien peces de música amb les quals van aconseguir congregar fins i tot als més grans mestres de l'òrgan espanyol, com ho va fer Baptista en el segle XVI.
No obstant açò, com en qualsevol altre àmbit de creació cultural, els seus noms van acabar per ocultar-se i, ara, ressonen misteriosos davant una societat moderna que estudia les partitures de trobadors en els llibres de text però que roman ignorant davant l'existència de dones com Tibors de Sarenum o d'una de les primeres compositores feministes de la història: Cristina de Pizán, de la qual es conserven trenta-set obres que va escriure per a alimentar a una família òrfena de pare. En els seus escrits defensava el dret de la dona a ser considerada un ésser humà amb consciència i dret per a pensar.
Entre els temes de les trobairitz també hi havia el tradicional amor cortés que va protagonitzar la composició dels trobadors homes. Un amor idealitzat, platònic, que pretén aconseguir l'estima de qui es troba fora del seu abast, normalment separats per classes socials o perquè ja han sigut desposats.
No obstant açò, el medievalista Josemi Lorenzo, autor en 2004 de la Tesi «Les dones i la música en l'Europa medieval: relacions i significats», va explicar la passada setmana en el Conservatori de Velluters, a València, que este amor cortés, vist a través del prisma femení, posa l'accent en qüestions diferents a l'home.
«Les seues lletres no se centren en les característiques físiques i eviten els tòpics romàntics», relata. Les trobairitz deixen de ser dones passives per a prendre la iniciativa en l'amor i manifestar explícitament els seus desitjos més passionals: « Sapieu que tindria gran desig /de tenir-vos en el lloc del marit, / amb la condició que em concedíreu / fer tot el que jo volguera», escrivia la Comtessa de Dia.
«Precisament perquè l'experiència del món és diferent com a dona, l'escrit també ho és i acaba mostrant un punt de vista inèdit del món», conta Lorenzo.
«Una habitació per a escriure»
Garsenda de Proença, trobairitz catalana, va començar a qüestionar, en els seus escrits de finals del segle XIII, la divisió tradicional dels rols. En ells la compositora lamentava els murs que obligaven a saltar a totes les dones que volgueren accedir a la cultura i a l'escriptura, com ella.
I és que segons Lorenzo, en l'Edat Mitjana les dones dotades per a l'escriptura únicament podien practicar-la quan es quedaven vídues o si havien ingressat en un monestir que, indica, no eren de clausura aleshores.
«Els monestirs d´aleshores eren espais únicament destinats a dones i gestionats per elles mateixes. El que elles necessitaven per a poder escriure era que cap home els controlara. Necessitaven, com deia Virginia Wolf, ´una habitació pròpia´».
Així, Lorenzo explicava que la font de la plaça, la cuina i els monestirs eren els llocs que permetien la seua llibertat. Els últims registraven, a més, la seua memòria. «Estaven gestionats per dones i, per tant, el seu funcionament és diferent al de l'edat moderna. Tenien llibertat per a entrar i eixir de l'edifici i, a més de el ´ora et labora´ tenien l'estudi i l'escriptura com a part de la seua cultura».
Radica, així, la principal contradicció de la visió romàntica de l'edat mitjana com una època fosca: «L'Edat Mitjana va ser un període de major llibertat femenina que l'Edat Moderna. En la història de l'art, els Segles d'Or coincidixen amb els períodes en els quals la dona va estar més sotmesa. No ha de ser coincidència, per tant, que l'època on més escrits femenins es conserven es qualifique de fosca. Açò ocorre perquè estos anys no van respondre al cànon de ´lluminositat´ del patriarcat».
En esta època també s'arrepleguen intents de desautorització, «un clàssic», lamenta Lorenzo. En el cas de la Comtessa de Dia van intentar negar-li fins a quatre de les obres que es registren. No obstant açò, anys després, els experts van investigar les petjades dels escrits per a confirmar les autories.
Un fre més a la seua carrera com a músiques arribaria, ja no en el món de la composició, sinó en el de la dansa, el cant o el ball... El món de les julareses. Mentre les trobairitz provenien d'un origen noble que els permetia una talaia amb la qual poder desenvolupar les seues inquietuds, les julareses provenien de família humil, per la qual cosa les seues llibertats per a crear es reduïen.
Creadores de vida, però no d´art
L'expert lamenta la contraposició de creació en un mateix gènere. «Les dones sempre s'han relacionat amb la idea de crear vida, però mai amb la de crear art. Èpoques com esta es van construir baix el cànon patriarcal d'exclusió a la dona, possiblement per a pal·liar la manca de crear ´l'important´», lamenta.
Segons Lorenzo, en el segle XIV, un tractat italià indicava els instrument permesos per a elles. «Res de ´música alta´, ni tambors o instruments de vent que deformaren la cara de la dona». En el cas dels tambors, estos els eren prohibits pels moviments bruscs i violents que havien de fer en ells, que afeblia la idea de feminitat. Encara que sí els eren permesos instruments com a panderetes o flautes.
I és que en estes actuacions, sempre acompanyades d'un home que tocara els instrument de ´música alta´, les dones, més que cantants, eren el component d'espectacle. El seu cos femení, per tant, estava sotmès a la mirada patriarcal.
Açò els va passar factura, per la qual cosa van haver de patir «la mirada androcèntrica condenadora» del seu públic. Ells, baix la doble moral del que acusa però que contínua assistint a les actuacions, arribaven a considerar-les prostitutes.
Est és el càstig pel qual va haver de passar, en el segle XV, Isabel de Sant Jordi, germana del poeta Jordi de Sant Jordi, a qui el seu passat com jularesa quasi li costa l'entrada en el Monestir de Zaida.
