' Black Friday' és el títol del seu llibre però també el d'un conegut dia de saldos comercials. Què o qui ha posat a preu de saldo la nostra societat?
D'una banda la crisi econòmica, òbviament, que ens està convertint en una societat 'low cost' en el sentit econòmic però també pel que fa als valors. Es veu en les relacions laborals on la gent està disposada a renunciar a drets i on la solidaritat entre treballadors és cada vegada menor. I en el llibre hi ha històries que conten precisament això, com la crisi de valors fa reaccionar la gent de formes insospitades o fer coses que en altres circumstàncies no farien.
I paral·lelament a tot això, a més, està havent una hiper-tecnologització...
Efectivament, pense que esta dependència de la tecnologia ens està convertint en persones més febles, una feblesa que va des d'una certa inutilitat per a buscar una adreça sense el mòbil fins al fet d'estar sempre enganxats a ell.
Persones més febles ... i més fredes?
Més soles. És paradoxal que ens sentim sols en una societat on, en principi, estem envoltats de gent. El títol de 'Black Friday' fa referència a eixa part més tecnològica perquè entra ací mitjançant les grans cadenes però també fa referència a la part fosca, a tota eixa gent que es mou com una ombra per la societat, amb drames quotidians que no veiem. Per això eixa negror a la qual fa referència el títol de llibre.
La gestió del temps, la soledat, la falta d'empatia....són qüestions recurrents al seu llibre. De les tres, quina li sembla més greu?
Crec que hi ha un problema greu de falta d'empatia. El del temps és consubstancial a l'època en la qual vivim, un món de presses on no ens aturem a analitzar i a reflexionar. Ho veiem, per exemple, en el periodisme amb l'obsessió pels clics on de vegades ens és igual que siguen veraços o que no. Els bons titulars interessen més que una reflexió profunda. Però, al marge d'això, crec que la falta d'empatia és el més greu. Precisament per eixa idea que no sabem vore els problemes de les persones que tenim al costat: la persona que mor sola i passen dies fins que la troben, la que està patint una addicció i passa desapercebuda. Hi ha una falta d'interés en l'altre i en per què li passa el que li passa. El llibre parla de la gent que està al marge de la societat però amb problemes que podríem tindre qualsevol de nosaltres.
Subjacent en quasi totes les històries, amb més o menys intensitat, està la violència. La violència que vivim en el dia a dia en la manera de comunicar-nos i a la qual estem sotmesos. De tota la violència, quina pensa vosté que passa més desapercebuda?
De les violències quotidianes, la solitud, la gent que està o es percep sola, és la que passa més desapercebuda. Però per a mi, el que passa més desapercebut és la previolència, tot allò que passa abans que es desenvolupe un fet. Tenim clara la violència en un cas de comiat improcedent però no aquella contra els treballadors o tenim clar el tràfic de blanques però no que la prostitució en si siga violència. Eixe no tindre-ho clar i eixa manca d'anàlisi és el que ens duu a eixa violència. Veiem les coses quan són evidents però no el que passa abans. Veure el que passa abans requerix un temps que esta societat no té. És com un bucle. I precisament esta idea de bucle -no poder eixir d'un treball asfixiant o d'una drogadicció- és la que plana sobre el llibre i les seues històries.
La corrupció, que també protagonitza algún dels contes del llibre, entraria també en eixe concepte de previolència?
Efectivament. Hi ha una violència de la corrupció que és molt evident que són els sobres de 500 euros, qui es queda els diners de les ONG d'Àfrica per fer negocis ací però hi ha una sèrie de corrpcions quotidianes que obrin la porta a això: fer una obra i no pagar IVA per exemple. I sempre em pregunte si quan algú fa una d'eixes mini corrupcions es queda ahí perquè no vol anar més lluny o perquè no pot anar més lluny.
Què hi ha de realitat i què de ficció en 'Black Friday'?
A mi sempre m'agrada dir que tot allò en este llibre que se semble a la realitat no és pura coincidència. Són històries reals que van passar i contar i fins i tot algunes que no vaig poder contar al mitjà de comunicació en el qual treballava i que va ser la mort o assassinat d'un toxicòman a Velluters. El meu treball com a periodista em va acostar a moltes històries i tal vegada per això pense que caldria fer un periodisme més de fons i menys de clic i que una eixida a la crisi que tenen els diaris de paper seria precisament que el seu paper fóra analitzar, reflexionar i anar més enllà en els temes. No quedar-nos sols en el dia a dia sinó entrar en eixe escenari de previolència de què parlàvem i que sols es veu amb temps.
Perque vares decidir escriure este llibre?
Hi ha un motiu purament literari, històries que tenia en el cap i que volia escriure i també altres que ja tenia escrites. Totes elles tenien, això sí, un punt comú, i és que els seus personatges estaven situats al marge de la societat i vaig pensar que ahí hi havia un fil conductor. I també tenia ganes d'entrar en el tema de la ficció. M'abellia experimentar amb el llenguatge però també tenia la necessitat de traure fora algunes històries que no havia pogut contar malgrat estar 12 o 13 anys treballant en redaccions.
En una de les històries el seu protagonista rebenta d'ira després d'una allau de problemes. Què li fa perdre el control a Antoni Rubio?
Empatitze molt amb el protagonista d'eixe conte. Però com sóc una persona normal, que té un treball normal i una família i sé que destrossar una botiga a colps de bat té conseqüències ho he fet literàriament. Una cosa que m'angoixa molt són els grups de «whatsapp», els «emails» sincronitzats, els sorolls, les alarmes... Les noves tecnologies en el sentit invasiu em fan perdre prou el control. De fet, sóc molt de silenciar (rialles). També em moltesta molt el judici i les frases lapidàries. Tot el món comet errades i ningú està lliure de fer coses negatives en la nostra vida i pense que tots tenim dret a una segona, tercera o quarta oportunitat.
