Com està el mercat de la llengua?
Les llengües són mercats, en efecte, delimiten àrees de negoci i condicionen el model productiu de les societats. Les polítiques lingüístiques dels països nòrdics han aconseguit uns sectors culturals que superen el 8% del PIB. Ací, l'oferta i demanda lingüística són de país premodern. Índexs de lectura, inexistència de mitjans en valencià o indústria cultural anorèctica en són evidències. Cap impacte positiu, per tant, sobre el model productiu general, que continua on el va deixar el PP, cara al sol de la platja.
El llibre és una recopilació d'escrits i conferències dels últims trenta anys ...
En 30 anys, hi ha hagut canvis econòmics, socials, culturals, polítics i tecnològics profunds la consideració dels quals he anat incorporant a les meues anàlisis. Des dels models televisius, la crisi de la família tradicional, l'aparició de les xarxes digitals o la desterritorialització de la comunitat lingüística, la liberalització dels mercats o la creació d'oligopolis comunicatius. Necessitem, per tant, un nou sistema d'idees per a interpretar els conflictes lingüístics actuals.
«El conflicte valencià no és una qüestió de noms, de colors o de codis ortogràfics i normatius, sinó que això en constitueix només l'esfera simbòlica més visible», diu.
Això són banderetes perquè ens entretinguem. El conflicte lingüistic és un conflicte econòmic, polític i sociocultural. El conflicte té a vore amb l'ordenació urbanística del país, l'estructura de classes o la propietat de les empreses de comunicació i els mercats informatius. Ara, allò altre és molt entretingut, però molt esterilitzant.
Admet que el «moviment catalanista valencià» no ha aconseguit ser hegemònic socialment.
El valencianisme, com a projecte de cohesió i modernització socials, va ser derrotat. Hem perdut la batalla per l'hegemonia cultural i no serà fàcil de refer-nos-en. Hi ha hagut interessos mediàtics, polítics i econòmics perquè no cristal·litzara el valencianisme. En comptes de repressió, com als bascos o catalans, se'ns va aplicar la via gallega d'hibridació, ruralització i conflictivització permanent de la llengua. El resultat és una cultura valenciana satèl·lit, un simple apèndix de l'espanyola sense cap interès per als nostres joves, que se'n senten aliens, ni per als esperits més cosmopolites. El «Per ofrenar» i la «pleitesía» fallera ho testimonien i ho reforcen. El valencianisme acrític del Botànic no té res a veure tampoc amb el moviment il·lustrat que implicava aquell valencianisme.
Mentre que el «blaverisme ha esdevingut un moviment de gran infliuència social i de considerable presència política i mediàtica».
A Galícia, quasi tothom és antilusista i ací portem el mateix camí. Amb una diferència, que Catalunya no està al sud, sinó camí d'Europa. L'anticatalanisme és un mal negoci fins i tot per als blavers més radicals.
Considera RTVV, on va estar des del principi fins el final, com la millor fàbrica comunicativa fins ara pel valencià. No serà perquè va ser consensuada?
Ho va ser en un principi. El consens va durar fins que Rita Barberà va guanyar les eleccions i Fabregat va dinamitar tots els consensos socials al voltant de la llengua i la televisió pública. Una imprudència temerària que no he entés mai.
Què pensa d'À punt?
És prompte per opinar. Ara, la manera de reobrir l'empresa ha estat un error polític. La llei del 84 en permetia la reobertura sense tant de «postureo». I, prèvia resolució del problema laboral, es podria haver nomenat un nou Consell d'administració i una nova direcció. Fa un any llarg que estaríem emetent. La tecnologia també ho permetia, no ens enganyem. La xarxa estava en condicions. La nova estructura de govern es podia fer amb les emissions en marxa. Tot hauria estat diferent. En són responsables les Corts, no la direcció ni el Consell Rector d'À punt. D'altra banda, el model privatitzat a què obliga la nova llei condiciona la funció econòmica de l'empresa, que no podrà complir el paper de locomotora del sector privat en condicions adequades. Un pressupost de només 55 milions ens condemna a la regional preferent.
La veu molt diferent a l'antiga RTVV?
El Programa Econòmic Valencià (PEV I i II) del govern de Joan Lerma ja reivindicava una RTVV com a factor d'arrossegament de l'estructura productiva! Hauríem de recuperar aquell esperit diguem-ne keynesià, almenys en teoria, del primer govern socialista. Siga com vulga, la graella de la nova televisió ha de ser de producció pública directa o de productores valencianes. Si la nova radiotelevisió no serveix per a crear múscul empresarial i ocupació directa i indirecta de qualitat no serveix per a res. Però, el Govern actual, suposadament socialdemòcrata, ha dissenyat un model empresarial neoliberal, a anys llum de la primera RTVV.
Decebut?
Al País Valencià és molt fàcil ser pessimista perquè sempre l'encertes. Jo sóc un optimista patològic i encara espere que em fitxarà el Barça per a substituir Valverde.
El Consell de Botànic com ho està fent, en qüestió de llengua?
Van improvisant pegats superficials que no qüestionen res essencial. Polítiques epidèrmiques en la línia del que Lipovetsky i Serroy descriuen en La estetización del mundo. Focs artificials, ofrenes, orgull i comboi.
«La creença que les institucions oficials poden ser el motor de la normalització lingüística és una fal·làcia», sosté.
Les institucions van sempre per darrere de les necessitats socials. La seua funció és l'estabilitat i la normalització lingüística és un procés dinàmic. Ara, cadascú ha d'assumir el seu paper. Deixem de demanar a les institucions el que no estem disposats a fer nosaltres. Els índexs de consum cultural del país ens delaten a nosaltres, no a les institucions. Qui va al cine o al teatre? Qui compra llibres? Som del puny estret! No plorem, som el que consumim!
Quin paper ha de tenir lCAVL?
Que no facen mal, ja serà molt. La mare de totes les acadèmies, la francesa, és filla del despotisme il·lustrat i de la intenció de controlar llengua i literatura. Els espanyols i els catalans van copiar el model. Els valencians també ho hem copiat quan ja no té cap sentit perquè estem fora d'hora. Ara el factor regulador dels usos lingüistics i dels cànons literaris no són els poders aristocràtics i els mandarinats, sinó el mercat, amb tota la seua complexitat. El futur de la llengua es juga en la funcionalitat i el seu valor discriminatiu com a mercaderia i servei. Els francesos han fet una llei per a regular la baguette. Els italians no han fet això amb la pizza, sinó que l'han convertit en una mercaderia global. Preferisc l'estratègia de la pizza a la de la baguette. Podem tindre tres acadèmies o mitja dotzena, però si els nostres productes no tenen valor de mercat, podem baixar la persiana i aprendre xinès.
