La ràpida reforma constitucional pretén l´allunyament del rescat de l´economia espanyola, clar i ras. Metafòricament, els fontaners que tracten de reparar l´avaria són els mateixos que al llarg de temps i fins ahir mateix, han posat les instal·lacions que ara col·lapsen. Però parlem del rescat. Aquest escenari suposaria, sense escapatòria, una retallada molt dràstica de la despesa pública i l´elevació d´impostos. És a dir baixades de sous públics, pensions, subsidis, contractes a les empreses... tot açò, al seu torn, agreujaria l´economia privada perquè baixaria el consum. Sense hipocresia, els rescats impliquen en la pràctica pèrdues de sobirania dels estats molt endeutats, ja que les institucions prestamistes imposen condicions legals per a renegociar els crèdits que no es poden pagar. La reforma és una condició d´Alemanya a fi que aquest passat agost el BCE comprara deute públic espanyol i d´altres economies perifèriques de la UE. Recordem les turbulències en el mercat del deute públic d´aquest mes d´agost passat, les quals ens abocaven al precipici de l´impagament. Al setembre tornen les turbulències impulsades per les dades de recessió en les economies occidentals que posen les coses més difícils encara.

S´han adoptat moltes decisions errònies i tot junt la capacitat de control domèstica s´ha reduït molt. La inducció legal de la cancellera Merkel sobre nosaltres pretén aplacar l´opinió pública alemanya que està molt en contra d´aquest suport financer.

Els treballadors alemanys no volen ser ells els qui amb els impostos financen les pèrdues de la banca alemanya tenedora del deute perifèric (grec, portugués, espanyol...) i la irresponsabiliitat fiscal perifèrica. A l´àmbit polític espanyol existia una urgència però era innecessària la sorprenent manca de formes democràtiques mostrades pel govern per no haver convocat a tots els partits per a comunicar-los la conveniència de la veloç reforma, incloent-hi la important limitació de competències autonòmiques. Certament, la reforma limita el dèficit però deixa sense regular els dos costats integrants: els impostos i la despesa. Això permet tant augmentar els impostos progressius com redistribuir millor la despesa pública, incloent els dèficits fiscals autonòmics. Adoptant una perspectiva d´equilibri social i d´hipotètica racionalitat s´hauria d´actuar sobre els dos costats.

*Economista