15 de junio de 2016
15.06.2016

Los vecinos de Romeu-Bonilles entregan mil firmas contra la nueva ocupación de monte público

24.06.2016 | 08:26

El colectivoentrega una carta donde se opone a la solicitud de la cementera

Los vecinos de Romeu-Bonilles entregaron a Mónica Oltra una carta en el mitin del Triángulo Umbral de Port de Sagunt. El colectivo explica en el documento las molestias que genera la cantera en su día a día recordando que hay casas a menos de 500 metros de la zona extractiva. Pero además, solicitará que no le otorgue la ocupación de monte público que permitiría continuar con su actividad.

CARTA A OLTRA:
´imagina vosté alçar-se cada dia sense tindre la certesa de continuar tenint sostre damunt del seu cap? Imagina caminar per casa veient com, dia a dia, les escletxes es van fent més i més grans? Com cada resó de dinamita tomba un quadre, llança les forquilles a terra o s´encarrega de fer que el gos s´haja tornat un poregós perenne..? Imagine vosté haver de mirar als seus fills per dir-los que ja no som herois perquè no podem véncer la influència d´una multinacional que ha oblidat que els seus veïns som persones, que vivim, que patim.

Doncs allò que vosté imagina és el que jo he vingut patint al llarg dels últims anys. Conselleria, obviant el Pla General, va concedir la tolerància extractiva a Lafarge, permetent que la seua activitat, lluny de quedar acotada (assumint que els recursos, com tot allò que és físic, són limitats) es poguera anar fent més i més patent no només al perfil aniquilat de la muntanya de Romeu, al nostre paratge natural, sinó també a la vida de les persones que tenim la mala fortuna de viure a menys de 500 metres de la pedrera (esperem que en un futur pròxim la distància no s´acurte encara més si s´inclouen les Margues a l´activitat).

Efectivament, conviure amb una pedrera és molt complicat, però, si a més a més, l´actitud de l´empresa és caciquil, manipuladora i demagógica, la cosa es complica fins a l´extrem que, com és ja habitual a Sagunt, se´ns culpabilitza als veïns i persones que ens oposem a la seua ampliació de voler enviar a l´atur als nostres conciutadans. Sesgant les informacions, alguns mitjans de comunicació han anat creant el perfecte caldo de cultiu perquè el conflicte social haja arribat al punt al qual ara, malhauradament, es troba.

Arribats a este punt, jo no vull parlar de cap privilegi, tan sols vull tindre dret a viure tranquil, tal i com ells tenen tot el dret del món a un treball. Seria perfecte que els seus llocs de treball estigueren a un espai on no perjudicaren a altres persones. Demanem encaridament a l´Ajuntament que treballen en esta opció.

Els veïns ni som culpables ni verdugos. Nosaltres som només víctimes de la manca absoluta de consciència cívica i de responsabilitat social d´una empresa que trafica amb les il·lusions dels xiquets que juguen a futbol, d´estudiants, de col·lectius socials?. repartint almoïna i misèria, disfressades de patrocini, a canvi d´embrutar l´aire que entre tots respirem, de demolir el nostre paratge natural i de tractar esta ciutat com un vasall a les seues ordres.

I sap el que es pitjor? Suportar l´assetjament dels mitjans de comunicació, les manifestacions dels treballadors que per tal de vestir un sant ens despullen i ens furten la pau. Jo els entenc profundament perquè és veuen amenaçats, com jo. Sé perfectament què significa viure una amenaça contínua de perdre. Visc amb la por de perdre la casa, i ells s´empenyen en defensar a l´empresa que m´està amenaçant i s´empenyen en que han de guanyar esta guerra entre pobres. Però jo no vull fer cap guerra amb ningú. Jo vull viure en pau.

Als que ens assenyalen, als que enarboren la bandera de l´ocupació a costa de tot, de la venda dels nostres principis sense fiança ni condicions, els convidaria a passar uns díes en ma casa, on, des de les 6.30 del matí, podríen gaudir de l´extens repertori de sons, brutícia, pols i tremoleres patrocinat per esta empresa. Conviure amb una obra permanent al costat de casa ocasiona molèsties, incomoditat, però sobretot, una sensació d´inestabilitat contra la qual, psicològicament, costa molt de lluitar. Li ho assegure.

Un dia més, baixarem les persianes, tancarem els calaixos i les finestres, agarrarem als nostres fills amb força per consolar la seua por, i passarem una nova explosió assumint que la nostra veu s´ha tornat sorda, perquè qui ens havia d´escoltar ha decidit girar el cap. No som tan forts com l´empresa, però, per favor, no oblide que som persones i els necessitem.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine