En la societat actual ens oblidem que l'inici de les poblacions del Camp de Morvedre està relacionat amb el camp. Es pensa que hi ha una distància entre la terra treballada i l'espai urbanitzat. Però en un principi no fou així. Una gran part dels municipis nasqueren com xicotetes alqueries de l'època islàmica situades al voltant de l'horta i de l'aigua, les quals amb el pas del temps constituïren nuclis destacats.
En uns altres casos estes sobrevisqueren com a pobles menuts al bell mig dels camps fins que un dia acabaren desintegrats. N'hi ha algunes que no arribaren ni a tindre eixe qualificatiu i desaparegueren abans. A la subcomarca de les Baronies, per exemple, tenim el cas d'Arenes, una reduïda alqueria d'Estivella que va desaparéixer quan este va constituir-se com a eix de la Baronia. A les Valls n'hi ha nombrosos exemples com ara el nucli de població anomenat els Llogarets, compost per diverses alqueries desaparegudes. La realitat actual és que, en tot este context comarcal i com a últim testimoniatge d'eixe tipus de poblament, sols ha sobreviscut Benicalaf i especialment la seua església.
Esta alqueria original de l'època musulmana anomenada primerament "Bani -jalaf" va existir com a poble independent fins a 1856, quan pel seu escàs pes demogràfic fou annexionat a Benavites. Des del primer moment fins a la seua desaparició, Benicalaf havia passat d'alqueria a poble. La seua evolució fou estudiada en el seu moment pel cronista Emili Llueca. Es calcula que els diversos carrers i places constaven de 40 o 50 cases. Se'n sap el nom com ara Calvari, Pilota, Major, Forn, Barraques o plaça de l'església. També es coneix que s'hi trobava la casa de la senyoria. Amb tot açò es pot entendre que Benicalaf no era un annex sinó una població més de les Valls.
A hores d'ara, el testimoniatge més clar d'aquell temps és la seua església, dedicada a Sant Jaume i mantinguda com a tal fins al 1901. Aquella que abans era el centre d'una plaça es troba ara al bell mig de l'horta. És un temple de final de segle XVII amb una destacada nau central dividida en tres trams. La volta és de mig canó amb llunetes sostingudes per arcs faixons. Del seu interior destaquen les restes d'un interessant esgrafiat grisenc que fou tapat posteriorment.
També ho va ser la volta, ja que es va recobrir per frescos dedicats a l'Eucaristia, la Puríssima, la Santíssima Trinitat i a l'Apostolat. Estos no tenen un gran acabat, però encara es mantenen completament i han estat estudiats per la investigadora Estel Bosó. Potser un dels elements millors acabats siga la façana amb una rica policromia, en part recuperada recentment, basada en la combinació del gris i de grana amb carreus dibuixats. La coberta està acabada a dos aigües. La portada seguix els cànons manieristes tot i que els recents estudis han mostrat que presenta algunes peculiaritats. Finalment destaca l'espadanya amb tres arcs.
La realitat actual és que Benicalaf, malgrat ser un Bé d'Interés Cultural, agonitza i és l'únic símbol que queda de tants poblats de la comarca dels quals no es conserva res. No és prou amb l'actitud decisiva de l'ajuntament de Benavites o del seu cronista Jesús Peñarrocha ni amb les ajudes puntuals de les administracions, com la que arriba ara per a sanejar la teulada.
Projecte comarcal
Es tracta d'un projecte patrimonial comarcal a recuperar. Ha de ser una prioritat i un referent que no poden perdre els habitants del Camp de Morvedre. Així ho han d'entendre les institucions públiques perquè del contrari la supervivència de Benicalaf serà prompte part del passat i no tindrà futur. Confiem que algun dia l'església de Sant Jaume de Benicalaf siga un element esplendorós que ajude a entendre millor la història i no un conjunt de runes perdudes i assolades entre tarongerals.
