Podriem pensar, a tall d’hipòtesi, que no hi deu haver cap persona assenyada que faça cas de la publicitat, especialment si és institucional, i sobretot si és manifestament estúpida. Podríem pensar, també, que aquests dos adjectius —institucional i estúpida— són quasi sinònims, si més no quan la institució de què es tracta és el nostre governicolo regionale. Fins i tot hi ha la possibilitat que els perpetradors de les campanyes institucionals sàpiguen que han de fer deliberadament un producte que, en l’aspecte intel·lectual, en el millor dels casos serà de vol gallinaci. No té res d’estrany, doncs, que la campanya promocional del turisme al País Valencià, amb el lema inefable de Te doy todo, siga un exemple de totes aquestes virtuts negatives. I d’altres, encara, perquè de fet transmet la clàssica idea falsa que el guiri necessita —«més falsa que les pessetes de Negrín», com se sol dir—, i no podria ser altrament. La Comoditat Valenciana és, per a aquest publicista, un pseudoparadís ridícul de platges intactes, copetes de cava, caricietes del maromo, un ram de flors, unos días inolvidables en la Costa Blanca, família feliç, massatge a les temples i capbussades a la piscina, amanit amb una veu sensual i unes quantes imatges aèries (que bonic que és tot, de lluny!). La veu de fons, el destinatari model i el discurs mateix són femenins, de manera que l’autor d’aquests anuncis televisius deu tenir una concepció molt degradada (i degradant) de la intel·ligència de les dones. Però, en fi, bé, tot això encaixa sense problemes amb l’estultícia ambiental, i per tant no ens hauria de sorprendre.
Tal com es pot veure, un fenomen molt al nivell intel·lectual de Canal 9, i a més a més en castellà, que és la llengua que aquesta emissora difon —a banda de les eventuals concessions al castrapo miserable que ells identifiquen amb el valencià. Sí, perfectament coherent amb l’estil de la nostra televisió colonial; res de nou sota el sol. El problema, però, és que aquests espots apareixen centenars de vegades cada dia per TV3, àlies la nostra. No és la primera vegada que passa, però ara ja sembla haver-se convertit en un insult rutinari. I això té unes altres implicacions que ens haurien de fer reflexionar, si és que aquest costum no ha desaparegut del tot. Per exemple, aniria bé recordar allò d’«el capital no té pàtria», perquè la nostra cobra per la publicitat, i més encara per la publicitat en castellà, i podem suposar que la institució perpetradora de Te doy todo deu haver pagat amb generositat aquesta campanya. Hauríem de pensar, també, que la nostra no pot exercir censura ideològica ni lingüística, i que sens dubte aquests espots s’havien d’emetre en la llengua que establia el client; però, és clar, resulta que en aquest cas el client era el governicolo d’un país germà, o cosí germà, o fill, o el que siga, la qual cosa revela una duplicitat molt irritant, que respon al principi de «quan convé som família, quan convé som clientela». (Un principi que, al cap i a la fi, és cert, regeix també la relació entre la classe dominant i els súbdits, la formació de les nacions, i tantes coses més. Paga la pena traure conclusions d’aquest raonament, també.) Total, que el consumidor de televisió en català no té cap manera de fugir d’aquesta humiliant publicitat, ni desprogramant Canal 9 de la TDT ni mirant la nostra (com a simulacre penós de normalitat).
Hi ha, per tant, almenys dues coses a considerar. Primera, que les institucions públiques valencianes fan una estúpida campanya publicitària només en castellà, i l’envien intacta a Sant Joan Despí, amb la qual cosa projecten de manera subliminal la imatge que els valencians són uns retardats mentals que només diuen dues paraules en valencià: «Comunitat Valenciana». Segona, que els nostres germans de la pàtria desitjada es renten les mans (no intervenció, neutralitat) i ho tracten tot plegat de la mateixa manera que si l’anunciant fóra, posem per cas, una empresa de productes de neteja (relació comercial). És a dir, que, per dalt i per baix, te doy todo. Sí, senyors, un todo que hi ha per a llogar cadiretes i produeix ganes de vomitar. Si els valencians tingueren una mica de decència s’haurien indignat, en públic i en privat, per aquest esdeveniment execrable.
Però potser s’han indignat i no ens n’hem adonat, vés a saber. O potser resultarà que el sintagma «els valencians» és, en si, una llicència poètica, una irreal il·lusió de l’esperit. En tot cas, en la (única) llengua oficial d’aquesta campanya tenen un concepte magnífic que ho resumeix de manera perfecta: bochorno.
*Universitat de València.
