Ser pare és prendre decisions, fins i tot pel que fa a les lectures que uns i altres entesos et recomanen. Dorm-te, nen (Eduard Estivill) i Omple´m de petons (Carlos González) són dos dels llibres de referència. Bàsicament, Estivill representa el «deixa´l plorar, no l´agafes al bras, que el malcries», mentre que Gonzàlez aposta per «agafa´l sempre que ho demane, et demana afecte». En el fons hi ha un concepció pro i antiroussoniana de l´assumpte: l´ésser humà és o no és bo per naturalesa?
Realment, estem posicionant-nos en la nostra visió de la societat. Estivill proporciona un manual per al qual el sociòleg George Lakoff defineix com a pare estricte, aquell que prepara el seu fill per a una vida difícil, de competència entre persones, on amb esforç i sacrifici una sola persona supera totes les adversitats. Per tant, l´ajuda a un grup desfavorit no té sentit i és contraproduent, perquè es malcria.
D´altra banda, la visió Omple´m de petons està basada en la potenciació de l´afecte, amaga una visió positiva de la humanitat, de confiança i suport entre persones. S´educa amb normes però des de la comprensió, i es prepara al nadó cap a una societat d´interrelacions positives, en la qual la persona que està al teu costat no és sospitosa, els desfavorits no ho són per responsabilitat pròpia i, per tant, s´accepta una relació d´empatia cap a l´altre.
Aquestes dues concepcions marquen una línia divisòria entre la visió progressista i conservadora de la vida. El model ve marcat sobretot pel concepte que tenim de la persona que s´asseu al nostre costat: de rivalitat, por i desconfiança o comprensió i empatia.
La mentalitat americana sobre la seguretat social, que enllaça amb la reticència a la política fiscal, n´és un bon exemple. Pels conservadors la cosa està clara: cal deixar plorar els bebès perquè sinó es malcrien, de la mateixa manera que als ciutadans (fills) l´Estat (pares) no els ha d´ajudar potenciant un sistema de seguretat social: aquell que no té assegurança és perquè no s´ho ha guanyat ell mateix, i si li ho donem tot fet es malacostuma i no eixirà de la seua situació. En canvi, aquell que es pot permetre una bona assegurança s´ho ha guanyat amb el seu esforç, i no té per què pagar més impostos per ajudar a cap desfeinat.
Pels progressistes prima la mentalitat protectora. Les persones no són vagues per naturalesa, el sistema genera desigualtats, cal ajudar-les. Si ho fem, aquestes s´integraran al sistema, millorarem tots plegats. Si responem afectuosament als estímuls del nostre fill, aquest desenvoluparà una personalitat més estable, i respondrà afablement en les relacions personals.
Aquesta visió és també fàcilment extrapolable a la política valenciana. La visió estivillista del Govern Camps es fa ben evident en la rotunda política liberal en tant els serveis públics.
El victimisme, la confrontació amb altres territoris i la creació de l´enemic crònic imaginari són també part del discurs. La nostra tasca és precisament posar-nos en moviment i potenciar el paradigma contrari, el del respecte i la comprensió del ciutadà, el de la projecció positiva dels valencians.
Periodista
