Han passat 26 anys de l´aprovació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i sembla mentida que alguns passatges de la cançó del Tio Canya tinguen encara vigència. L´esperit de la recuperació i normalització de la nostra llengua, de la llengua del Tio Canya, està per damunt d´acords polítics, negociacions sindicals i esborranys de lleis. Per damunt de tots aquests paradigmes es troben els drets dels ciutadans i ciutadanes, en aquest cas els drets lingüístics reconeguts en el marc legal.
Encara després de tots aquests anys les denúncies al Síndic de Greuges, a les delegacions del Govern i a la nostra oficina de drets lingüístics, sobre agressions, menyspreus i discriminacions envers l´ús de la llengua pròpia són quasi diaris. La conclusió és que, un quart de segle després, malgrat les disposicions i els fins declarats, encara es permet una falta notòria de normalitat social del valencià. La llengua pròpia no passa de ser una llengua de rètols simbòlics i no la d´ús normal i habitual.
Malgrat que la LUEV fixa que tot el personal de les administracions i dels seus serveis dependents que atenen el públic han de tenir el «coneixement suficient del valencià», a hores d´ara encara no n´hi ha hagut cap desplegament legal que ho porte a la pràctica. En cap oposició ni concurs (tret dels tècnics lingüístics) no s´ha hagut de demostrar cap grau de coneixement de valencià. Pitjor encara: de les dades oficials de la Generalitat es conclou que només en un 1,2% de les places d´aquesta administració se n´ha requerit cap coneixement, cosa molt més greu, perquè una bona part del personal de les administracions ha adquirit, pel seu compte, una competència lingüística en valencià que després no practica, perquè la Generalitat i les altres administracions ni la valoren ni l´apliquen.
El Govern valencià ha engegat recentment el projecte d'una nova Llei per a l'Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana, que és el text legal on cal establir la regulació del coneixement del valencià com a requisit per a accedir a un lloc de treball de qualsevol administració valenciana. Remarquem que aquest requisit és general a totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia. El País Valencià n´és l´excepció: l´única que no valora la seua llengua com a determinant per a administrar-se i servir als ciutadans i ciutadanes, l´única que no té el requisit lingüístic per accedir a un lloc de treball públic.
Des d´Escola Valenciana, pensem que tot l´esforç normalitzador de l´escola no té continuïtat en la resta d´àmbits socials. Pensem que els valencians i valencianes no podem esperar un quart de segle més per a reconèixer la necessitat del requisit lingüístic en totes les administracions. La situació social actual no és la mateixa que quan l´aprovació de la LUEV, el valencià s´ha fet major d´edat i a hores d´ara existeix cert consens lingüístic que permet avançar en el desenvolupament i compliment de la llei. Perquè el valencià és de llei, perquè cal respectar els nostres drets lingüístics i perquè el Tio Canya ha de tornar a València i veure que pot expressar-se i ser atès en la seu llengua, la que el seu besnét aprèn a l´escola. I perquè ara més que mai dir sí al valencià és igual a requisit lingüístic.
President d´Escola Valenciana, Federació d´Associacions per la Llengua
