El recent anunci per part de la Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) d´una retallada pactada dels pressupostos dels seus cadafals per a l´any 2011 ha provocat un terrabastall mediàtic que, com és norma i costum en el món de la festa, pot quedar-se en fum de canyot si atenem la superficialitat d´arguments i opinions que ha generat. Cal dir, en primer lloc, que la decisió és per s< legítima: que els membres d´un grup s´imposen uns límits, en l´àmbit que siga, és cosa fins i tot natural. Dit açò, on erra estrepitosament la FFSE és en la conversió automàtica d´eixe límit pressupostari en dimensions físiques de les falles: és senzillament ridícul equiparar 100.000 euros a 14 metres d´alçada i 20 ninots. Ridícul, però molt faller: no coneguem cap altre àmbit de la creativitat que funcione així. Tant et pague, tant em plantes. Imaginen els lectors una producció cinematogràfica que li costa x a la productora i dura 90 minuts. Li costaria 2x si fóra de 180 minuts? Eixa és la lògica fallera, d´una estultícia que aborrona, i que ara ha generat esta veritable bajanada de normes. Per què les proclamen?
Deixant de banda especulacions sobre pressions per rebre ajudes oficials, la interpretació que apuntem és més immediata: no es fien els uns dels altres. Ara que el temps de bonança ha passat, la mentida del muntatge sura des del tarquim de la impostura de la germanor. La tortada de la FFSE ja no és ni llepolia de paradeta. Són miquetes el que ara es poden repartir. Per això, eixir-se´n serà barat. Qui pagarà la desfeta? Els de sempre. Fins i tot al paradís hi ha categories. L´acord, ni de bon tros, l´han forçat les comissions amb menys recursos dins de la FFSE. Ni ells es creuen la viabilitat del projecte.
El destarifo ha assolit dimensions d´esperpent perquè la FFSE, ja no només amb prepotència, sinó cega de criteri, no fou capaç ni d´avisar els representants dels artistes (la junta directiva del Gremi Artesà) de les seues intencions. Com se sol dir, se n´assabentaren per la premsa. I això, quan bona part de la cúpula gremial treballa per a comissions federades, és simplement impresentable. La reacció victimista del gremi, tanmateix, també palesa les pregones contradiccions en què viu quasi des de sempre este col·lectiu professional. Encegats per la diarrea de bitllets que anys arrere secretaven les comissions que trencaren el joc en la secció d´or de les falles, i amb les orelles regalades per certs entesos de la festa, alguns professionals entraren en una dinàmica irresponsable d´acceptació de reptes cada volta més exagerats i fora de control.
Els artistes fallers han basat el creixement recent dels seus negocis, així, no en la diversificació del risc, sinó en la concentració. Errada fatal que es paga quan la crisi apareix. Quan fa uns pocs anys, en plena espiral embogida de despeses creixents, el gremi concedí al senyor Armiñana la seua màxima distinció, no feia sinó posar als seus peus la rendició incondicional a un model que alguns —de mal averany, se´ns titlava— ja denunciàvem com a insostenible. Les plusvàlues s´han escapat pel desguàs de la inversió en equipaments, materials i humans. I el temps de l´amortització, senzillament, no ha arribat. El fre estava a la mà dels artistes. Ells tenien els arguments tècnics per a parar la retòrica diabòlica de «l´enguany encara més». Podien haver apel·lat a la limitació d´espais i de recursos, al bon juí en raó de la seguretat. No ho feren. Els pecats, tanmateix, comporten la penitència. Uns quants continuen sense cobrar d´algunes insignes comissions federades des de fa uns anys (perquè la crisi, per cert, no començà la setmana passada).
No hi ha prou amb açò, però, per a compondre el quadre final de l´astracanada. Els poders públics, representats genuïnament per Rita Barberà i l´Ajuntament, han procurat una escenografia a vessar de contradiccions. Les falles són, en el punt present, un magma caòtic d´interessos en tensió màxima. El millor exemple és la famosa subvenció del 25% del cost de la falla monument. Mesura fàcil en moments de prosperitat, ara és una llosa terrible per a una corporació endeutada i esgotada en la seua capacitat d´organització. De primeres, atempta contra el principi de justícia distributiva, qüestió que obligatòriament s´ha de garantir en un estat de dret. La subvenció és major per a qui té més diners. És clar que no ens ha d´estranyar un cas així d´hipocresia social. Al capdavall, es defensa amb la mà dreta enlairada un model de lliure mercat per a les falles mentre que es para per darrere la mà esquerra per captar la subvenció pública.
El model, sobretot, és absurd des del punt de vista de l´assoliment d´objectius. Suposadament, serviria per a millorar la qualitat dels cadafals. En bona lògica, caldria millorar la producció. Si cal subvencionar alguna cosa, és la professió d´artista faller. Millors mitjans tècnics, millor formació, millors condicions... millor producte (que cal pagar bé, això sí, per part de qui el vulga adquirir). Ací, hem fet tot just el contrari. És com subvencionar les cadenes de distribució i deixar que els llauradors s´apanyaren sols. Naturalment, els vots dels fallers sobrepassen en dos ordres de magnitud els dels artistes. I si alguna cosa no va bé, és per culpa dels enemics de les falles, de València i de la tradició. No ho diem nosaltres, sinó la senyora Barberà: la culpa, de Zapatero.
Associació d´Estudis Fallers
05:30
