En un territori que es declara oficialment bilingüe hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que dominen els dos idiomes, i els discapacitats, que només en coneixen un. Si, a més a més, les autoritats del territori presumeixen amb freqüència de tolerància lingüística, i no es cansen de declarar que el bilingüisme és una gran riquesa, és lògic pensar que la intenció del govern —i les seues accions— aniran en la direcció de procurar la capacitació dels discapacitats. D´acord amb el postulat del bilingüisme com a riquesa, es tractaria de fer que els més pobres, els que desconeixen la meitat de les llengües oficials, deixen de ser tan pobres i passen a ser una miqueta més rics.
Això, des del poder polític, és fàcil de fer. Es tracta de garantir que la llengua que és desconeguda per més persones, estiga present en tots els àmbits de la comunicació. Si un ésser humà d´intel·ligència mitjana (posem una edat mental superior als cinc anys) veu un cartell que diu «Eixida», ubicat sistemàticament al costat d'una fletxa que indica una porta, tardarà ben poc a entendre què vol dir la paraula en qüestió. I si la televisió, la ràdio i els diaris li acosten quotidianament les paraules d'eixa llengua, qualsevol parlant de l´altra llengua oficial serà capaç, en poc de temps, d´entendre-la, i els més dotats, de parlar-la amb una correcció suficient.
Per contra, si al costat de la paraula «Eixida» hi ha sistemàticament l´equivalent en l´altre idioma. Si, encara més, és aquest equivalent el que resulta destacat en grandària i visibilitat, quan no és —ras i curt— l´única paraula que acompanya la fletxa. Si als pocs programes de TV i ràdio que utilitzen la llengua pròpia hi ha una presència massiva i constant de l´altra, mentre que als nombrosos programes en castellà no s´hi sent mai una paraula en valencià, aleshores haurem de concloure que s´està fent molt poc per equiparar els ciutadans en capacitat lingüística; ben poc per enriquir els més pobres. En tot cas, la intenció que haurem d´atribuir a eixa política és la d´igualar a la baixa; la de convertir en discapacitats monolingües els qui actualment ja són ricament bilingües.
Ben lluny de l´aspiració europeista que cada ciutadà conega al menys tres llengües europees, els nostres paladins del bilingüisme trampós, pretenen que els valencians del futur siguen més discapacitats, més pobres i menys europeus que els actuals.
Professor de Psicobiologia. Universitat de València
05:30
