Un poble extraviat

27.10.2010 | 02:04

Manuel Milián Mestre

Escriure des de les terres valencianes del nord és escriure des de la decepció; no per la crisi d´aquesta hora, sinó per l´endèmica crisi estructural que suporta des de les primeres dècades del segle passat, quan es va afonar a poc a poc la indústria tèxtil que havia animat la seva economia i, d´alguna manera, també l´agricultura i la ramaderia comarcanes. Al llarg del segle XX, el 90% de les indústries tèxtils dels Ports han desaparegut, amb l´excepcional salvetat de Vilafranca, població que, contra de tota lògica científica, encara manté en la seva denominació la cooficialitat d´un nom espuri per antihistòric, Villafranca del Cid.
A l´inici del segle XXI, amb el turisme i la ramaderia intensiva, es va perfilar una hipotètica expectativa a partir dels serveis, sectors que avui pateixen la mossegada de la crisi actual del sistema. Hi he pogut detectar una greu preocupació en aquells que van apostar per aquestes noves fonts de l'economia postindustrial a la vista del turisme empobrit de low cost, tímid amb el consum i incapaç d'oferir, ara per ara, expectavives optimistes. Als Ports de Morella i a la Tinença de Benifassà no regna precisament l´alegria i, si allarguem la mirada per la resta del Nord castellonenc, tampoc s´albiren grans perspectives, mentre la indústria, el turisme i l´agricultura també pateixen al litoral, al Maestrat i a l´Alcalatén. Ni les grans expectatives de l´aeroport de Castelló, acabat i sense inaugurar, ni el fastuós i fora de lloc projecte Mundo Ilusión que no ha superat la fase de la paperassa.
Les indústries del moble i les de la ceràmica —es expansives taulelleres— han seguit el procés decadent de la política errònia de la rajola i la destrucció escandalosa de la costa valenciana (Peñíscola, Orpesa (Marina d´Or), o Benidorm són tot un testimoniatge d´excessos demencials i d´inversions equivocades. Terra Mítica és la suma dels despropòsits dels polítics valencians, tan propicis a la monumentalitat fallera i a la consegüent destrucció enmig de les flames, el fum i l´espurnall del foc faller. Fet i fet, és allò que jo, valencià del Nord, batejaria com a «síndrome faller del polític valencià», una patologia que, des de la darreria del segle XVIII, sembla afligir els governants de l´Horta. Si més no, la darrera peripècia del València C.F., durant la qual s´ha malmès el seu patrimoni esportiu, amb las bogeries de gestors anteriors (J. B. Soler i companyia), amb un estadi sense acabar i amb les obres aturades, n´és un exemple ben ajustat i ben clarificador d´allò que intento descriure amb el nom de «síndrome faller», amb què mai combregarà el personal de l´interior del nostre país, i molts menys els meus paisans del nord.
La història aporta moltes mostres d´allò que tracto de definir: les diferències de caràcter, les mentalitats oposades, la catalanitat del nord versus mixtificacions de l´Horta, i l´antiguitat castellanista del Sud. Joan Fuster, Sanchis Guarner, Beüt i Belenguer i inclús el primer Miquel Adlert Noguerol expressaven amb les freqüents estades a Morella aqueixa admiració per la singularitart del carcàter nordenc, ben lluny de la versàtil ambiguitat del personal de la terra baixa, vora la mar. Mateu i Llopis, poc sospitós de vel·leïtats catalanistes, afirma al seu llibre El País Valencià: «la Comarca de Morella té personalitat històrica, geogràfica i a més té unitat lingüística valenciana» (L´Estel, 1932, p. 93). Aquest fet apassionà força el sabi Coromines en el seu descobriment lingüístic de les terres morellanes, quan preparava el Diccionari Etimològic i demanava informació a l´historiador medievalista Manuel Milián Boix des de la Universitat de Chicago (USA).
Aquesta resistència heroica de les comarques frontereres amb el castellà dels veïns aragonesos no sembla haver estat valorat pel comú dels valencians en les darreres dècades. Ni els serrans, ni els xurrets mereixien la consideració del personal de l´Horta, donats a les novetats castellanitzants, a la fascinació per Madrid i els seus governs, tal com expressa, si més no, l´anomenat «Himno Regional», que comença: «Para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar...». Espanya li correspon? En aquests moments, res de to això m´influiria si no fos per les directes conseqüències de la desnaturaltizació de la pròpia identitat, en la pertorbació del seu caràcter, en el constant sometement als interessos centralistes, i en el papanatisme amb què es contempla el futur, mellat per la manca de conviccions capaces d´armar una política, que potencii aqueixa enorme capacitat del geni valencià, la imaginació i la creativitat, que ha enlluernat pròpis i estranys tantes vegades.
Allà per la dècada dels 90, un dia Jordi Pujol em confesava la seva «secreta admiració per l´enorme potencial» que l´economia valenciana estava demostrant. Quasi una rivalitat per a Catalunya. Més o menys, tal com va succeir durant l´extraordinari Renaixement en què València va superar Barcelona de bon tros, si ens atenem a la producció literària, els monuments arquitectònics, les obres d´art... Un poble que no respecti els seus senyals d'identitat i de valors serà un poble extraviat. Si perd la memòria, com diu Milan Kundera, perd la identitat.

Fundador d´AP. Biògraf de Manuel Fraga. Diputat del PP per Barcelona dues legislatures com a número 2

Enlaces recomendados: Premios Cine