Lo Rat Penat i la llengua

Perquè a veure: ¿qué és el que ha passat amb el valencià? Quan s´acabà la guerra, els joves que teniem vocació d´escriure en la nostra llengua no teniem qui ens publicara. Un jesuita amic meu ens recomanà a Fuster i a mí, que anarem a visitar a Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure´ls anarem. I així és com passarem a formar part del Grup Torre. Torre era el nom de l´editorial. I en l´editorial Torre publicarem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Colecció L´Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col.leció L´Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporànea». No es tracta solament de la unitat de la llengua sinó que els autors valencians que publicavem en L´Espiga, pertanyiem a la «Literatura Catalana Contemporànea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havía ningú! Però ja arribarà el moment en que canviarán de xaqueta.

Doncs, be. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L´Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l'Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc, que han estat publicades en valencià ho han estat fent en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s´inventen una cosa que es deia Consell Valencià a través del qual, i sota la capa protectora d´un pretés intelectualisme, tractaven de fomentar l´anticatalanisme. Fruit de l´activisme d´aquests dos resentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1.977, d´un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmes de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d´un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebugem de ple els inadmisibles intents de posar en entredit l´autoctonía de la llengua valenciana —que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat están redactats en llengua estranya i dificilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns textos que, segons diuen els signants —entre ells Adlert i Casp— «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra, be podría creure que es tracta d´un text en «castellà» ja que, en cap moment, els redactors no utilitzaren la paraula «català» pera designar aquesta llengua estranya. El manifest diu que els texts pedagògics i religiosos están redactats en llengua estranya no comprensible per als seus destinataris. ¿Estranya? Es la mateixa llengua en que està escrit el Manifest. Si és així, tampoc el Manifest serà comprensible per al seu destinatari que és el poble.

El fet és que el mateix día que és publicà en la prensa el Manifest dirigit al poble valencià, vaig telefonar a Xavier Casp per a que m´aclarira que volien fer amb aquest manifest i aixi li ho vaig dir: «Pero Paco —a Casp els amics li deiem Paco— ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Qué aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser rápida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l´última vegada que vaig parlar amb Casp.

A partir d´ací, Casp i Adlert, comencen els desgavells. Han perdut el Nord. No poden veure com Fuster s´ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aillats, cabretjats, i canvien de xaqueta. Ja no formem part de la «literatura Catalana Contemporànea». Comencen a inventar-se un valencià que fora distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules… D´ací naixerà el blaverisme que és el nom amb el qual s´identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dança la política. A la dreta això de l´anticatalanisme li venia molt be. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li de que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l´arròs amb fessols i nap, la cerámica de Manises i les mantes de Morella… podría resultar un miting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates, han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s´ha vingut fent des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguirán.

Com deia al principi, la directora dels cursos de valencià de lo Rat Penat, Marta Lanuza, es mostrà partidària de convergir si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Ès una llàstima que Lo Rat Penat de hui no fora el que havía durant el franquisme, ni la que hui és Real Acadèmia de Cultura Valenciana no fora el Centre de Cultura Valenciana que era durant el franquisme. No faría falta massa coses. Solament que Lo Rat Penat i el que hui és Real Acadèmia de Cultura Valenciana, mantingueren la mateixa opinió, la mateixa consideració i estima que tenien sobre la llengua comuna durant el franquisme, fins al día de hui, sería prou.

Diu, però, la ponent d´aquesta proposició, Marta Lanuza, que hi ha que comptar amb les aportacions de Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, «que son les úniques institucions que representen la realitat valenciana». És a dir, que ni la Universitat ni l´Acadèmia Valenciana de la Llengua son institucions que, pel que es veu, no representen la realitat valenciana. Aleshores, ¿per a qué molestarles? Deixem-ho correr.