Normalitat democràtica

Pau Alabajos

Impunitat. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan llig en el diari les darreres agressions feixistes que s´han produït al País Valencià. Fa cosa d´un mes, un grup d´energúmens entraren a la sala d´actes de l´FNAC Sant Agustí de València i rebentaren la presentació d´un llibre, Noves glòries a Espanya, un assaig del sociòleg Vi-cent Flor sobre anticatalanisme i identitat valenciana. Els troglodites llançaren cadires al públic assistent i als ponents que participaven en la taula redona. No contents amb la seua proesa, els mateixos milhomes es dedicaren a cremar, literalment, alguns exemplars del llibre en qüestió.
L´episodi fa pensar en les èpoques més obscures de la història europea, quan exercir la llibertat d´expressió i de pensament podia posar en perill la teua integritat física i les idees divergents acabaven reduïdes a cendra. Es tracta d´una agressió més, que se suma als centenars i centenars d´atacs de caràcter feixista registrats en l´informe Raxen: un document promogut per l´ONG Movimiento contra la Intolerancia que recull totes les agressions relacionades amb la xenofòbia i la intolerància que es produeixen cada any a l´Estat espanyol. El capítol del País Valencià és, sense dubte, el més escandalós. Som els primers de la llista, els líders d´un rànquing amb dubtosa honorabilitat. Aquest informe parla de pallisses a immigrants, de pintades i destrosses en locals d´entitats i associacions progressistes, d´artefactes explosius en seus de partits polítics d´esquerres, d´intimidació i de violència. Parla també d´enaltiment dels valors del nazisme, de debats amb la presència de membres fundadors del Klu Klux Klan, de presentacions de llibres que fan revisionisme de l´Holocaust i de manifestacions de caràcter inequívocament racista. Recorde que Ricardo Peralta, delegat del Govern en aquell moment, de cara a la premsa va utilitzar les paraules «normalitat democràtica» per a traure ferro a una manifestació convocada per España 2000 el novembre de 2010 amb el lema «Limpiemos Benimaclet», una clara al·lusió al col·lectiu d´immigrants del barri, una autèntica provocació i una demostració de força i el delegat del Govern es va limitar a enviar la policia nacional perquè recomanara als botiguers que baixaren les persianes dels seus establiments i que es prengueren el dia lliure, mentre els feixistes es passejaven tranquil·lament per places i carrers, sense problemes. La policia els va explicar, als botiguers, que els manifestants eren perillosos i que, per tant, no podien garantir al 100% la seua seguretat: aleshores, per què es va permetre una manifestació d´aquesta naturalesa?
El passat 29 de juliol l´Ajuntament de València va rebutjar la proposta presentada per Compromís de retirar l´alcaldia honorífica a Franco (sí, sí, senyores i senyors, en ple segle XXI el dictador encara és alcalde honorífic de la ciutat i ho serà, com a mínim, quatre anys més!). La majoria absoluta del PP, encapçalat per l´alcaldessa Rita Barberà, va ser suficient per perpetuar els privilegis del Generalísimo, tres dècades després de la seua mort. Si ens parem a reflexionar, ens adonarem de la gravetat dels fets: un dels dos partits majoritaris de l´Estat espanyol encara no ha trencat definitivament amb l´herència de repressió i censura que va suposar el franquisme. Al si del PP encara hi ha gent que creu que és legítim obtindre rèdit electoral de la xenofòbia i de la nostàlgia feixista, la qual cosa significa assumir una part dels postulats d´aquest tipus d´ideologia. Si algú es pregunta per què Plataforma per Catalunya va traure 67 regidors en les darreres eleccions autonòmiques en el Principat i, en canvi, en el País Valencià tots els regidors d´ultradreta sumats no en fan més de catorze, tot i la intensa activitat extremista que comentàvem adés, la resposta és que el PP ha deixat els feixistes sense espai polític, assumint parcialment el seu discurs i usurpant-los l´electorat. Observant la immunitat i la permissivitat de què gaudeix actualment l´extrema dreta a casa nostra, us semblaria molt descabellat que aquesta escalada de crispació i violència sense control acabe tenint un final tràgic? El clima d´impunitat és propici i ningú a les institucions valencianes (ni tampoc a la Delegació de Govern) sembla posar el crit en el cel en constatar els claríssims símptomes de recessió democràtica que es comptabilitzen.