L´assaig "Història social de la filosofía catalana. La lógica (1900-1980)" del filòsof valencià Xavier Serra és un llibre molt ben construït, al marge de les preferències filosòfiques i inclús "nacionals" de cadascú, doncs com s´afirma a les conclusions: "depenent de l´a priori nacional que s´adopti –i sempre se n´adopta algun-, la història es dibuixa d´una o d´altra manera, els protagonistes són uns o altres, la importància relativa de les aportacions i les ruptures varia i les "lliçons" que es poden extreure són diferents" ; ací, Serra tria la institucionalització de la lògica moderna a les universitats com a fil conductor per mostrar algunes marques que hi ha als nostre països de parla catalana, algunes diferències i contrastos amb la receptivitat de la lògica a Espanya; com, als països de parla catalana, hi ha una major permeabilitat a l´analítica que construeix, bàsicament, la cultura anglosaxona i una receptivitat de la ciència més decidida que a la resta de l´Estat espanyol, potser influïts per la filosofia espanyola d´Unamuno i d´Ortega en aquell exabrupte quixotecs vers la ciència: "que inventen ellos" i que encara es paga ben car… Xavier Serra defineix el seu territori cartogràficament i s´enfila cap amunt, al capdavall, l´únic corrent filosòfic contemporani que ha considerat esssencial la lógica ha estat el corrent analític, que és l´intent més reixit de posar la filosofia a l´alçada del debat científic actual, en contrast amb la tradició espanyola que enceten J.P. Forner, Menéndez Pelayo, Ganivet i Unamuno que consideraven que la ciència de Déu és superior a l´experimental, així com les metàfores ortegianes manllevades de la ciència sobre "la densitad vital", "la ley de gravitación espiritual", "los órganos adecuados para percibir el problema de la España integral", que sólo alberga "cabezas castellanas", metàfores insultants de l´"España invertebrada" que no están explicitades al llibre de Serra però s´insinuen i sovint treuen el nas; s´inicia l´assaig de X. Serra interrogant-se quines són les causes del dèficit filosòfic que arrosega la cultura catalana contemporània; i per a respondre aquesta qüestió parteix de les lúcides observacions de Fuster en assenyalar que les nostres insuficiències filosòfiques rauen en la universitat i la llengua; la filosofia és un "afer de càtedra", exigeix una formació acadèmica, una professionalització, un contacte insistit entre els especialistes del ram, una dedicació sistemàtica, una escola… La universitat havia estat ineficient i la llengua havia sigut postergada i no s´havia adaptat a un argot filosòfic adequat; la "Renaixença" valenciana donà per a fer poemes als jocs florals, contes i relats curts, no per a fer filosofia, assaigs i novel·les; això arribaria més tard. Fuster trenca el model de l´escriptor valencià de diumenge i el corsé del regionalisme, als seus assaigs "Nosaltres els valencians", "Contra Unamuno i els altres", "País Valencià", "Heretgies, revoltes i sermons. Tres assaigs d´història cultural"… provoca i incita a la reflexió, qüestiona l´establisment i amplia horitzons; Serra n´és deutor de la manera de pensar i d´escriure esmolada de Fuster que esdevé un bisturí per dissecionar, ací i ara, la recepció de la lògica moderna als nostres països; en el rerefons també és parla una mica de metafísica, de positivisme, de fenomenologia, d´hermenèutica i de marxisme, dels vímets que constitueixen la cistella filosófica de la contemporaneïtat.
Un altre fil que trena Xavier Serra molt habilment és l´aplicació de les idees bàsiques del llibre "Les estructures de la revolució científica" de T.S. Kuhn en les anàlisis de la història de la lògica moderna i l´arqueologia de les estratègies de poder a l´escalafó de les càtedres; per què es produeixen els innovacions que dónen lloc a una revolució científica? Sovint la "ciència normal" esdevé insuficient per solucionar alguns problemes que resten aparcats o fora de la graella comprenhensiva i un altre enfocament pot produir un canvi de paradigma que responga de manera més eficient i econòmica, aquest canvi de model quan s´accepta dins de la comunitat científica es torna "ciència normal" a l´espera de ser de nou impugnat per un altre paradigma posterior emergent. És llei de vida; en aquests processos canviants, els mestres ensinistren els deixebles amb les tècniques escaients i sovint l´alumne supera el mestre i modifica el model, tot i que siga com a manera de treure el cap, de guanyar-se el sou, de fer mèrits per a la promoció o deixar impresa la pròpia emprempta. Al principi del segle XX es produeix als països de parla catalana els intents per a fer el pas de la filosofía neotomista i de la lògica clàssica aristotèlica a la lògica simbòlica o matemàtica moderna, els mecanismes computacionals, els models cibernètics, el positivisme, la física de Heissemberg i d´Einstein, els interrogants sobre fins a quin punt les màquines poden pensar, Wittgenstein, el debat sobre els fonaments de les matemàtiques (Gödel, Scholz, Whitehead, Tarski, Lukasiewicz), etc. No obstant, no és tracta d´un "pas" fácil ni curt, el 1900 el ministre "regeneracionista" Antonio Garcia Alix permet una més important presència de la lògica a les universitats, substituint en aquest sentit la metafísica, més doctrinària i lligada a una concepció escolàstica; aquest procés està ple d´entrebancs, hi ha l´afany de protagonisme d´Eugeni d´Ors per portar a Bertand Russell el 1920 a donar cinc conferències a Barcelona; i després a Albert Einstein que no el portà ell perquè d´Ors (Xènius), llavors ha sigut foragitat del Seminari de Filosofia, on hi estava Joan Crexells que s´interessà per la lògica moderna; Crexells volgué aconseguir una beca per a estudiar lógica matemàtica amb Russell, del que admirava que la filosofia esdevé l´esforç per eliminar tots els elements de foscúria, però no li l´ha donen i ha d´anar-se´n de periodista de "La Publicitat" a Berlín en companyia del seu amic Josep Mª de Segarra, enviat pel diari madrileny "El Sol"; és el temps dels corresponsals a Europa; Josep Pla fou corresponsal a París i a la Itàlia que propicia l´ascens de Mussolini; uns anys abans Agustí Calvet (Gaziel) a un París assejat per l´exèrcit alemanys havia escrit "Diari d´un estudiant". Abans de Gaziel, les corresponsalies no eren remunerades. Crexells marxà a Munich, Berlín, Polònia, escriu per a la premsa temes de filosofia, d´economia i de literatura, tradueix per a la Bernat Metge, mor de pulmonia als trenta anys; en un país normal, Crexells s´haguera pogut dedicar a la filosofia, les urgències econòmiques l´obligaren a fer de periodista.
Després narra les aventures filosòfiques del claretià David Garcia Bacca, que passà del neotomisme a la lògica moderna i a conseqüència de la guerra del 36 al 39 a l´exili a Amèrica Llatina, on es desvinculà del catolicisme; Josep Ferrater Mora, famós pel seu diccionari de filosofia i per l´assaig "Les formes de vida catalanes i altres asaigs", sobre ética aplicada i filosofia analítica que també hagué d´anarse´n exiliat a les Amèriques (Cuba, Xile, Mèxic i els Estats Units) i va escriure un manual de lógica matemàtica; també esdevé d´interés el recorregut de Manuel Sacristan que passà del falangisme i el heideggerisme al comunisme i a la lògica matemática; tots ells foren una mena d´"autodidactes", que ho hagueren d´aprendre tot pels seus propis mitjans, en condicions precàries i difícils i això els portà a haver de canviar d´orientació doctrinal diverses vegades, i fatalment, a dispersar-se. Al remat, amb l´ajuda de J.L Blasco i els components del Departament de Lògica d´aleshores, Xavier Serra, conta les llums i les "misèries de la càtedra", els anys seixanta i setanta, quan la facultat de filosofia de València esdevé un del referents més valuós en la història de la filosofia a tot l´Estat espanyol, per la seua orientació decidida per la filosofia l´analítica i de la dialèctica enmig del fangar de la "metafísica nacionalcatolicista" que auspiciava la dictadura i que fou molt eficient per aconseguir que gairebé tots els escrits de filosofía s´escriviren en castellà, com encara passa massa sovint als congressos de filosofía del País Valencià; en aquest sentit els filòsofs Carlos París, M. Garrido, Josep L. Blasco, E. Garcia, F. Aigües, F. Vera, E. Casaban, D. Ribes, R. de la Calle, C. Mínguez, J.M. Lorente, R. Beneyto… són alguns dels darrers protagonistes que hi ha en aquesta recerca de la història de la recepció i l´estudi de la lògica matemàtica als Països Catalans. La revista Teorema i els Quaderns Teorema recullen escrits dels millors filòsofs analítics contemporanis (Quine, Pears, Hasenjaeger, Strawson, Bunge, Feyerabend, Lakatos, Kuhn, Putnam, Thiel, Dummett, Austin, Searle, Hintikka, Flew, Popper, Ferrater Mora, Mosterín, Moulines… Alguns d´aquests filòsofs tenen molta capacitat divulgativa perquè la precisió, la destresa i la claredat en l´ús del llenguatge -per a expressar la realitat de manera palmària- forma part de la seua principal tasca; d´altres, -endinsats en les profunditats abismals dels especialistes- es tornen incomprensibles per a la gran majoria del públic que no està familiaritzat amb la filosofía, perquè sovint els analítics i inclús els dialèctics terminen per perdre de vista la mateixa "realitat" embolicats en l´anàlisi del llenguatge i en allò que advertia Einstein: "Cada dia sabem més i entenem menys"; no passa res que coste entendre la filosofía, succeix en qualsevol altra matèria de la vida (ciència, art…); tot és posar-se, com recomana l´estusiàstic refrany valencià: "A la taula i al llit (i a la filosofia en català, si m´ho permeten) al primer crit". Tot i que la filosofia analítica pot esdevenir també escolástica i la ciència pot fer-se servir com a ideologia, la filosofia no pot renunciar a analitzar la realitat del món i utilizar la informació científica coma fonament del saber humà, si es llitgen aquest assaig, -que és la condensació de molts altres estudis sobre els fonaments socials de la lògica moderna i sobre les eines, les olles i la cuina de la filosofia i de la ciència-, entendran una mica millor la relació que hi ha entre la filosofia, la ciència i la vida, copsaran més els darrers temps, l´aventura històrica i deliciosa del pensar, que, cada vegada es torna més difícil en l´acceleració actual, i també entendran, per últim, què és això de guanyar-se les garrofes, mentre es pensa i s´escriu de lògica, de fets, de l´analítica, de la vida que passa.
