El llenguatge és més important del que sembla, sobretot en política. Aconseguir que la ciutadania siga captivada per un discurs convincent resulta fonamental. Per això, els polítics malden per expressar-se de manera persuasiva davant el seu electorat. I entre els recursos que empren, trobem la utilització d´eufemismes. L´obsessió per no dir les coses clares resulta una dèria gairebé malaltissa. L´ambigüitat calculada, les veritats a mitges o el doble discurs són el pa parlamentari de cada dia. Però, precisament això fa que puguen ampliar les seues possibilitats per a pescar en les aigües tèrboles de l´analfabetisme polític.

Joan Fuster va escriure uns quants aforismes que ara resulten d´allò més clarificador i que tenen relació amb el paper que els polítics neoliberals estan escenificant en aquesta crisi imposada. Anem a citar-ne uns quants. És d´una evidència inqüestionable que «un eufemisme és ja, en si, una mentida». I tant que ho veiem ara. No són reformes sinó retallades. No és una ajuda o un préstec, és una intervenció. No és un rescat, és un segrest. No és una inversió, és un corralito. No és copagament, és repagament. No es tracta d´una regularització de capitals sinó d´una amnistia fiscal. No és una crisi, és una estafa. No són polítics, són actors, i dels dolents.

Així mateix, segueix de rabiosa actualitat l´adagi fusterià que afirma que «una bona mentida val per una veritat» i encara més si es repetida milers de vegades i no hi ha ningú que puga contrastar-la. Tampoc no s´equivocava quan deia que «mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat». I aqueix és el cas de la colla de dirigents que el PP té al govern. Ni Rajoy, ni De Guindos, ni Montoro resulten creïbles en les seues interpretacions públiques. No se´ls creu ni Déu. La seua fiabilitat és més baixa que la dels bancs que pretenen salvar. Però, així estaran fins a perdre tot el crèdit que van aconseguir amb les mentides electorals que al poder els va encolomar.

És molt indignant que davant la que està caient, la hipocresia política tinga encara adeptes; que triomfe l´actualitzat panem et circenses futbolístic; que el PP esgrimesca el fonamentalisme religiós i s´encomane al santoral per a salvar l´economia. Potser, com deia una altra sentència fusteriana: com que els metges no ho prescriuen, el personal no pensa. Resulta difícil de pensar en llibertat en una època en què el xantatge i la por s´estan apoderant de la ment de la gent. Per això, afortunadament, cada dia pren més força aquest darrer aforisme de Fuster, que connecta plenament amb els nous moviments socials, com el 15M i que afirma de manera contundent que «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». O no? La democràcia directa és la solució.