Malgrat el seu origen llatí comú, el mot misèria/miserable presenta matisos i connotacions diferents en les llengües modernes. Les paraules són ens vius i s´adapten i sobreviuen a les societats que les fan servir. En francès la misèria té una connotació molt senzilla: fa referència a la desgràcia i l´infortuni, com en la celebrada obra de Víctor Hugo, i el seu significat va associat a la pobresa extrema, a l´exclusió, a la manca del que és imprescindible per sobreviure. Els miserables són els exclosos. Una cosa semblant passa en l´anglès, que construeix al miserable des de la pobresa, la pena, el dolor, l´aflicció i la tristesa.
En canvi, en les nostres llengües espanyola i catalana, misèria i miserable no només s´aplica a la pobresa i l´aflicció del pobre „que també„ la misèria és també avarícia i mesquinesa segons diu el Diccionari de la Reial Acadèmia i el miserable a més de l´abatut infeliç, és també el mesquí i abjecte canalla. Sens dubte, en les nostres llengües hem emfatitzat el vessant canalla del miserable i li hem donat una dimensió moral. Serà per alguna cosa. En el nostre argot, miserable és l´infeliç que veu trencada la seva vida i vaga sense treball ni futur ni salari; però també miserable és el que roba l´erari públic, malgasta els diners de tots, beneficia injustament els seus amics, evadeix els impostos, eludeix la llei mitjançant enginyeries legals i prescripcions de delictes, construeix trames corruptes per enriquir-se, al capdavall a costa de la misèria de la resta de ciutadans.
Per fortuna la misèria no és un concepte jurídic i el miserable no se salva del veredicte encara que l´exculpe la justícia. Amb més d´una quarta part de la població en la desocupació i l´augment escandalós de la pobresa i l´exclusió, i amb unes elits satisfetes i corruptes, la societat espanyola s´està convertint en una societat miserable, en una societat de miserables en el sentit hispano-català del terme. És evident que l´Estat del Benestar evoluciona a marxa forçada cap a l´Estat del malestar. Així les coses el motor del canvi social, la lluita de classes és en realitat una lluita entre les dues classes de miserables: els desnonats i els desnonadors, els aturats i els evasors, els robats i els lladres, els honestos i els corruptes. I mentrestant, el gruix de la societat, les clases mitjanes abans benestants i ara en caiguda lliure cap a la misèria veient-les venir... i els nostres polítics mirant per la finestra o calculant el descens de la prima de risc. Quan s´adonaran d´on som, capo n anem i quin és veritablement el risc ?
