Ara fa 28 anys, la ràdio pública de dalt, Catalunya Ràdio, va contractar un jove periodista per a posar en marxa la corresponsalia a terres valencianes i informar als catalans d´allò que ens passava ací baix. Jo „com després altres excel·lents periodistes„ els vaig contar les inundacions de la Ribera el novembre del 87, el juí de Tous i l´activitat política, cultural i social del nostre país en centenars de cròniques que acostaven la realitat valenciana als veïns de més amunt de l´Ebre. Ací encara no teníem mitjans en la nostra llengua, però gràcies a la iniciativa d´ACPV i als repetidors que vàrem pagar desenes de milers de valencians va ser possible vore el J. R. de la sèrie Dallas parlant en català i aprendre a fer la millor televisió amb La vida en un xip de Joaquim M. Puyal a TV3 o ràdio amb les seues inigualables retransmissions dels partits del Barça.

Després vingué la nostra radiotelevisió pública i una revolució mediàtica, social i professional que va quedar traumàticament ofegada el passat 29 de novembre. Durant alguns anys, els valencians hem pogut disfrutar d´una oferta plural i diversa de continguts i accents de la nostra llengua que ens acostaven a una certa normalitat. Era un fet històric, això, perquè per primera vegada la gent de Dénia o Santa Pola podia comprovar a través de la ràdio i la televisió com s´assemblava el seu parlar a la gent de Lleida, i com no existia cap diferència a una i altra banda del riu de la Sènia. Aquesta normalitat, però, per a alguns és insuportable i com que no poden consentir que valencians, catalans i balears enfortim els nostres vincles històrics o anem de la mà en la defensa dels nostres interessos econòmics comuns (com ara el corredor mediterrani o un sistema de finançament més just) fa temps que han tret els tancs al carrer i estan disposats a destrossar-nos sense misericòrdia ni cap mirament.

Primer ens varen tancar els repetidors de TV3, després ha vingut el desastre de la desaparició de la ràdio i la televisió públiques valencianes, fa unes setmanes, al meu dial de la ràdio hi havia quatre emissores que em saludaven amb un «bon dia» i em deien «gràcies per escoltar-nos» o «el València ha guanyat 2 a 1 en un partit molt intens i disputat on ha destacat€»; ara no n´hi ha cap que em diga «bon dia» o «adéu». L´Estat „el Govern central„ no va amb bromes ni mira pèl en l´objectiu de trencar l´espai de comunicació que compartim catalans, valencians i balears. Incendiats i alarmats pel procés sobiranista que es viu a Catalunya, vénen a per nosaltres, els valencians, que som la part més dèbil i vulnerable d´un àmbit cultural i lingüístic que volen tindre subjugat i vençut.

A Catalunya i Balears tenen aquesta batalla perduda, ja que la llengua pròpia és un element vertebrador, troncal, fonamental de les societats respectives i la gent es revolta cada vegada que hi ha un intent d´agressió contra ella, com ho demostren les manifestacions massives que varen omplir els carrers de Palma en protesta contra la política educativa i lingüística del president José Ramón Bauzà. Ací, al país dels valencians, la cosa és diferent. Per a una part dels ciutadans i per al PP que ens governa de fa 18 anys, el valencià no és un bé patrimonial que cal defensar i promoure per a posar-lo al mateix nivell que el castellà. El valencià no és el nostre tret identitari, sinó «un defecte» com va dir una consellera de la Generalitat Valenciana, una anomalia que no ens fa uniformement espanyols i que per tant cal anar ofegant, debilitant, arraconant i extingint.

Hem retrocedit 30 anys, però la societat valenciana no és la mateixa que en els anys 70 ó 80. Efectivament, els nacionalistes espanyols, uniformitzadors i antivalencians, han guanyat una altra batalla, però crec que aquesta vegada no podran guanyar la guerra en què ens han clavat, senzillamente perquè el món ha canviat i hi ha internet i les xarxes socials i una realitat comunicativa que supera les barreres que ens volen imposar. Professionals de la comunicació, polítics, representants de la societat civil i ciutadans anònims han expressat la seua indignació davant un fet absolutamente injustificable.

Abans de la retransmissió del partit Llevant-Barça, Joaquim M. Puyal a Catalunya Ràdio deia que «el govern d´Espanya permeti que a dia d´avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al Pais Valencià que s´expressi en la seva llengua es una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable» [...] «Unes emissions que no representaven cap cost ni per a l´administració valenciana ni per als receptors finals. Els mateixos que es van carregar Canal Nou i la ràdio autonòmica [...] han executat un acte impropi del segle XXI a Occident». «Els mitjans de comunicació són cooperants imprescindibles perquè la violència simbòlica pugui no solament resultar compatible, sinó també prosperar, reproduir-se i campar com si res en societats que emfàticament anomenem democràtiques [...] És un acte de violència simbòlica que agredeix l´ànima d´un poble».

Alguns dels seus oients també lamentaven el tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià€ «Es trist, però a València els meus fills ja no podran escoltar ni ràdio ni televisió en l´idioma d´Estellés, de Fuster o d´Enric Valor, tampoc jo podré, en l´idioma de la mare que em va parir. Per molts anys i fins aviat». «Des de València només podem dir: ràbia, impotència i vergonya. Ganes de fugir d´ací i no mirar enrere. Enveja sana dels catalans que viuen a Catalunya! I a vostè senyor Puyal només li podem dir moltes gràcies pel teu suport».

El periodista valencià Vicent Partal feia un editorial a Vilaweb: «En tres anys, el País Valencià s´ha quedat sense cap ràdio ni televisió en català, gràcies a la persecució implacable del Partit Popular i l´extrema dreta. Això és una agressió colossal i continuada, comparable a poques que hagen passat a l´estat espanyol o fins i tot a fora. Han aniquilat la presència de la llengua pròpia en els mitjans audiovisuals. Però això, aquest fet gravíssim, curiosament no ha suscitat ni una sola nota de suport a Espanya. És cert que el tancament de Canal 9 va tenir un fort impacte en aquell moment, però no ens enganyem: en va tenir des de la perspectiva del tancament d´un mitjà públic, no per la llengua que es quedava sense altaveus...».

I finalment, un fragment del manifest que es va llegir el passat dia 22 a Castelló davant de la Subdelegació del Govern: «Hem de dir prou. Prou. I no només nosaltres, els que estem ací, sinó que hem de ser capaços d´arribar a totes les valencianes i valencians que encara no saben que un país millor, més lliure i habitable, és possible. Un país que mereix uns governs millors. El mal govern ens vol mudes i muts, però no es pot emmudir la veu d´un poble i hauran de seguir sentint-nos. El mal govern ens vol espantats, però no tindrem por davant d´aquells que pretenen relegar-nos al no-res. El mal govern ens vol submises i submisos, però no entenen que els seus mateixos atacs ens aboquen a l´acció i a la resposta. El mal govern no ens vol. El destorbem. Creu o sap que només amb un poble mut, espantat i submís es perpetuarà en el govern. Però nosaltres ens mantindrem fidels a l´esperança, ferms i compromesos. El mal govern destrueix, nosaltres construïm. Per tot això, ja no demanem res més. Ens estem cansant de topar-nos sempre amb la mateixa paret d´incomprensió i autoritarisme».