La vulgaritat s´ha convertit en una metàstasi social. En sentit figurat, podríem definir la malaltia com un procés patològic, infecciós o tumoral, en algun punt de l´organisme social, que apareix com a resultat de la translació d´un procés idèntic preexistent en algun altre lloc del mateix organisme social. És a dir, el càncer de la vulgaritat empastifa les diferents esferes de la societat.
La vulgaritat „explica en un lúcid assaig Enric Balaguer„ desfila per les nostres vides sense cap mena de pudor, ni de restricció: la trobem als platós de televisió, a les aules de l´escola i a la dels instituts, en la vida corrent, a la cua del supermercat, al taulell d´un bar o al compartiment d´un tren (La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies: 2010).
Als platós de televisió s´ha escenificat l´aclaparadora incultura de la princesa del pueblo, Belén Esteban, amb l´exhibició de les seues faltes d´ortografia „entre altres notòries mancances„ en el programa de màxima audiència de Telecinco Gran Hermano Vip. En el mateix programa es va expulsar a Los Chunguitos per comentaris racistes i homòfobs.
Per descomptat, podem trobar més casos. La llista televisiva seria llarguíssima si tenim en compte els productes de la indústria de l´entreteniment dels últims anys. Per exemple, i no és tracta de cap fixació envers la cadena, en Mujeres y hombres y viceversa, més enllà de la sublimació de l´estètica dels cossos i l´aspecte físic dels seus participants, la pobresa del llenguatge que utilitzen i la ximpleria dels comentaris fa pensar que bellesa física i cultura són dos termes totalment oposats. Cal reconéixer, malgrat tot, que la vulgaritat enganxa els televidents, crea negoci i mercaderia a les grans productores audiovisuals. Crea addicció i entreteniment. I, en descàrrec dels programes, cal dir que tenen èxit perquè són rols i referents socials que trobem al carrer.
Però a més a més dels platós televisius, la malaltia afecta també les xarxes socials, els comportaments de les persones al carrer, els estudiants als instituts i universitats, o millor dit alguns estudiants, entre els veïns del barri, els estadis de futbol (barrejada amb violència) o en les discussions entre els conductors de cotxes, picabaralles que fins i tot acaben amb la mort d´algun dels implicats. Afecta també els polítics, ausades, amb discursos pobres i demagògics, sense cap arrelam intel·lectual. Polítics que, de vegades, recorren a l´insult o es dediquen als jocs digitals en transcendents debats parlamentaris.
Al País Valencià la malaltia ha afectat especialment l´actitud que tradicionalment els polítics de la dreta han tingut envers el valencià. L´espectacle del breu però intens discurs de l´alcaldessa de València, Rita Barberà, en la crida fallera d´enguany ha causat un autèntic terratrèmol en les xarxes socials i els mitjans de comunicació d´arreu de l´Estat. Acudits, muntatges gràfics, muntatges musicals, bromes i paròdies de tota mena han inundat Facebook i Twitter..., fins i tot se n´ha aprofitat la gran popularitat per a fer merchandising.
En descàrrec de l´alcaldessa cal dir que no s´ha tractat d´un fet aïllat. Qui diu l´alcaldessa diu del nivell d´ús i expressió del president de la Generalitat, Alberto Fabra. La vulgaritat que la dreta ha demostrat amb l´ús del valencià és atàvica. El regidor Miquel Domínguez ha dit que el reconegut error de l´alcaldessa ha sigut una «nota simpàtica» per a una gran majoria de ciutadans. Aquest és el rovell de l´ou del problema. Per a ells destrossar la llengua, ridiculitzar-la en públic, no deixa de ser una «nota simpàtica», una nota d´humor.
Al cap i a la fi, el prestigi que „més enllà dels discursos políticament correctes„ sempre li han atorgat mai no ha anat més enllà d´un acudit de l´humorista don Pío (que en glòria estiga). Mai no l´han estimat, ni l´han parlat ni l´han llegit ni l´han escrit. El valencià és per a ells una «nota simpàtica». Si més no, un instrument per a la manipulació política.
¿Quina diferència hi ha, doncs, entre els programes de televisió vulgars o les actituds vulgars i protagonitzar una coenta exhibició pública de la ignorància del valencià? Per als ciutadans que ho patim, cap. Però hauríem d´extirpar, d´una vegada per totes, aquesta malaltia crònica de la vida pública. Hauria de ser una obligació dels polítics, tan injuriats per la corrupció i ara també per la metàstasi de la vulgaritat.
