Quan encara no hi havia un, dos o tres cotxes per unitat familiar, l´autobús era l´única forma de poder comunicar uns pobles entre si i amb les ciutats. Amb una demanda de transport públic molt alta, les empreses que feien aquests serveis posaven tots els recursos al seu abast, tenint en compte que representaven un bon negoci.

D´aquell temps, on el conductor de l´autobús tenia una responsabilitat social semblant a la del metge o el mestre del poble, moltes coses han canviat. En el cas que ens ocupa, el cotxe és el protagonista: amb la seua popularització, l´autobús ha deixat de ser necessari per a gran part de la població. Només les persones grans o sense recursos econòmics suficients i els joves estudiants, queden com a potencials clients. Són el que anomenem usuaris captius d´un servei cada vegada més deteriorat.

El transport de viatgers per carretera, abans com ara, funciona en règim de concessió: empreses privades exploten uns serveis que són de titularitat pública. Al nostre territori, és la Generalitat Valenciana la responsable de garantir aquest servei públic, tant important com poden ser altres serveis socials. Les concessions atorguen uns drets a les empreses, principalment l´exclusivitat per a un determinat itinerari, però també una sèrie d´obligacions, com ara fixar la freqüència i els horaris, o l´antiguitat dels autobusos. L´empresari, a risc i ventura, ha de cobrir els costos de l´explotació pels ingressos que genera la venda de bitllets.

Quan hi havia pocs cotxes i la gent encara vivia als pobles, les coses funcionaven raonablement be: l´oferta d´autobusos era suficient, l´Administració no havia d´invertir recursos públics i les empreses guanyaven diners. La realitat actual és ben diferent: la demanda cau any rere any i en conseqüència també els ingressos de les empreses, que no cobreixen els costos i per tant comencen a perdre diners. No cal recordar que moltes línies han desaparegut. En altres territoris, com ara Catalunya o les Illes Balears, l´Administració compensa econòmicament a les empreses per a limitar el dèficit d´explotació, però no ha succeït el mateix a casa nostra, amb ajudes testimonials (290.600 euros al transport regular en 2014) i les empreses han respost reduint els viatges i emprant autobusos cada vegada més vells. Els resultats de tot plegat han estat devastadors: baixen les prestacions, disminueix la demanda i s´ajusta de nou l´oferta a la baixa. Un cercle viciós que, com sempre, perjudica més als més febles, que estigmatitza el transport col·lectiu i dóna ales a un major ús de l´automòbil, amb noves infraestructures, amb els efectes socials i ambientals que ja coneixem.

En aquesta situació, el que ha fet la nostra Administració és consolidar un model de territori on el cotxe és la mesura de totes les coses. Ha intervingut afavorint una determinada manera de moure´s en detriment d´altres més respectuoses amb la realitat social i amb el medi ambient. Si comparem la situació actual amb la dels anys cinquanta i seixanta, hi ha una paradoxa que convida a la reflexió: hui tenim una xarxa de carreteres i autovies de luxe „en bona mida infrautilitzades„ i al mateix temps autobusos molt més segurs i confortables. Per contra, molts pobles es troben captius del vehicle privat.

Cal per tant prendre consciència que el transport col·lectiu és un servei públic més, com la sanitat o l´educació, i com a servei públic ha de ser dotat de recursos. I alhora, es poden dur a terme polítiques que estimulen el transport públic i desincentiven el privat, baixant els temps de recorregut mitjançant espais exclusius en les vies i sistemes de priorització semafòrica, millorant les parades i estacions amb major accessibilitat i informació, permetent conèixer el temps d´espera de l´autobús; incrementant de forma substancial l´oferta, creant un nou mapa de línies que responga a les necessitats de mobilitat actuals i establint polítiques tarifàries de caràcter social, aprofitant, per exemple, recursos del peatge als vehicles privats.

El resultat d´una nova política seria, sens dubte, una contribució a reduir les desigualtats en termes d´accessibilitat, a potenciar un nou model econòmic basat en la sostenibilitat, i a la fi, a millorar la qualitat ambiental i social dels nostres pobles i ciutats.