El 8 de maig del 1945, hui fa setanta anys, finalitzava la Segona Guerra Mundial després de la rendició de l´Exèrcit alemany a les forces britàniques, nord-americanes i soviètiques. El 30 d´abril es va suïcidar Hitler al seu búnquer de Berlín. Moriren entre 50 i 70 milions de persones, segons els historiadors, i el conflicte va ser l´esdeveniment més cruel i mortífer de la història de la humanitat. La deportació de jueus als camps de concentració i extermini „l´Holocaust„ es va convertir en el genocidi, planificat i executat pel règim nazi, més ignominiós i humiliant del segle XX. Després d´Auschwitz no es pot escriure poesia, va sentenciar el filòsof alemany Theodor Adorno.
Entre els testimonis més colpidors d´aquesta ferotge ignomínia, ja és un clàssic la trilogia de Primo Levi (Torí, 1919-1987), iniciada amb Si això és un home, que va dir en la seua última obra, abans del suïcidi, que no odiava però tampoc no perdonava al poble alemany. Entre nosaltres, l´escriptor Jorge Semprún (1923-2011) relata en La escritura o la vida («el olor insólito, que era el del horno crematorio») el seu alliberament del camp de concentració de Buchenwald.
Una de les novetats de la Fira del Llibre d´enguany, Los últimos españoles de Mauthausen, és un excel·lent treball del periodista Carlos Hernández de Miguel que recupera la memòria dels republicans espanyols deportats als camps de concentració nazis. Una denúncia de la intolerància, el racisme i el populisme i una valenta reivindicació del mig milió de refugiats espanyols de la guerra civil que el febrer del 1939 van creuar la frontera amb França i van ser internats en camps de concentració (aquesta va ser la primera denominació oficial del govern francés) ubicats en gran part en platges pròximes a la frontera catalana. Van ser tractats com a «borrecs», segons els testimonis que recull el llibre, i al cap de pocs mesos al voltant de 15.000 persones „homes, dones, infants„ van morir a causa de la fam, el fred i les malalties.
Mig any després, al entrar en guerra França, uns 100.000 republicans van ser forçats a allistar-se o bé a la Legió Estrangera o bé com a mà d´obra explotada en la indústria de guerra. Després de la derrota francesa, més de 9.000 republicans van ser deportats als camps de concentració sense la condició de presoners de guerra. La majoria, al camp de Mauthausen, considerat dins de la burocràcia de l´horror nazi com de categoria 3. És a dir, la més dura, amb les pitjors condicions possibles. Més de la meitat van perdre la vida sotmesos a una brutal humiliació i degradació humana.
Hernández de Miguel denuncia també la col·laboració de les empreses amb el règim nazi. Segons l´historiador Ulrich Herbert, per damunt de les polítiques d´extermini del Reich sempre hi havia una altre objectiu: comptar amb suficient mà d´obra esclava. Finançament del règim, subministrament de tecnologia i material, mitjans tècnics i químics per a l´extermini, explotació de presoners... totes les opcions eren vàlides. L´any 1989 empreses com l´asseguradora Allianz, Basf, Hoechst i Bayer, Deutsche Bank i Dresdner Bank, BMW, DaimlerChrysler, Volkswagen, Degussa, Krupp-Hoechst, Siemens...van haver d´indemnitzar les víctimes per haver-se beneficiat dels treballadors esclaus.
¿I per què cal recordar setanta anys després aquesta espantosa tragèdia? Per múltiples i contundens raons. En primer lloc, pels importants brolls xenòfobs i racistes „amb el problema de la immigració i l´islamisme com a teló de fons„ dels partits de l´extrema dreta a Europa. Al costat d´aquest conflicte, el drama humà dels immigrants que volen arribar a Europa fugint de les guerres i la misèria ofegats en aigües del Mediterrani, més de 3.000 l´any passat, segons l´Organització Internacional de les Migracions. Enguany, ja han perdut la vida 1.700 persones, entre homes, dones i xiquets. ¿Quina és la responsabilitat moral de la Unió Europea en aquesta terrible tragèdia humana?
D´altra banda, a Alemanya el govern de la cancellera Merkel està preocupat pel creixent moviment islamòfob que s´ha iniciat sobretot a Dresde. A més a més, cal anar amb compte amb la creixent puixança del racisme i la violència en el món del futbol, el gran aparador occidental dels comportaments més indignes i repugnants. Finalment, perquè setanta anys després de l´holocaust, el visitant que arriba a Berlín podrà comprovar com els edificis jueus „des d´una llibreria qualsevol fins a la sinagoga„ encara han d´estar custodiats per la policia. Cal estar alerta, sempre alerta, davant la xenofòbia i la intolerància. ¿Serem capaços d´escriure poesia després d´Auschwitz?
