Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d´una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic. Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d´aquest article.
L´aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estelar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d´un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja major, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressó com Red Buttons o l´incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).
El còctel és total, i el producte redó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d´un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet, algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers cívils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.
Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc... El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d´any. A partir d´aquí queda submergit dins de l´oceà, amb la sola esperança d´una eixida a popa, l´únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.
I és aquí on comença aquest article, perque és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l´èsser humà. L´aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l´humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada día.
Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprén.
Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d´horror, de foc (explosions dins del creuer), d´aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d´un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d´anys de distància. Fora del Posidó.
