24 de septiembre de 2015
24.09.2015

Nosaltres, els bosnians

24.09.2015 | 04:15

En el mes de juliol de 1970 tingué lloc a Helsinki la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que reuní representats dels Estats Units, de Canadà i de la totalitat dels estats europeus d´aleshores; amb l´excepció d´Andorra i d´Albània, si bé incloent-hi el Vaticà i Turquia. El resultat d´aquella reunió al més alt nivell fou la declaració conjunta dels principis que havien de regir les relacions entre els estats de tot Europa; un acord conegut també com «el Decàleg», ja que constava de deu punts, entre els quals destaca no solament la inviolabilitat de les fronteres i la integritat territorial dels estats sinó també el dret dels pobles a l´autodeterminació. Com es podria conjugar els dos extrems? De forma pactada i pacífica, en el millor dels casos.

És cert que els Acords d´Helsinki no eren vinculants i que no tenien, per tant, la categoria de tractat. Eren, tanmateix, de gran importància, ja que, d´alguna manera, suposaven la fi jurídica de la Segona Guerra Mundial i possibilitaven la unió entre la República Federal d´Alemanya i la República Democràtica Alemanya en ser reconeguda, per part d´ambdues, la frontera de l´Oder-Neisse, amb la conseqüent renúncia, per part d´ambdues repúbliques també, als territoris històricament alemanys (Silèsia, Pomerània i Prússia Oriental) que Polònia, d´una banda, i la URSS, de l´altra, s´havien annexionat en 1445 de manera dubtosament legítima. En tot cas, el món va sospirar alleujat, ja que, en principi, s´hi conjurava el perill de repressions internes contra grups nacionals distints a l´hegemònic i d´intervencions armades transfrontereres i es referendava de facto la pervivència d´estats amb l´explosiva arquitectura territorial i social de què els havien dotat les paus i els armisticis amb què es donà maldestra carpetada a les dues guerres mundials del segle XX.

De poc van servir els acords d´Helsinki en una Txecoslovàquia impossible i, encara menys, en aquell polvorí que fou Jugoslàvia, i de poc estan servint a Ucraïna. En realitat, de poc van servir en una Europa Oriental que es feia miques vint anys després, a penes, de la solemne signatura d´eixos acords. Pel que fa a l´Europa Occidental, tenim el cas de Catalunya i el d´Escòcia, que el Regne d´Espanya i el Regne Unit han respectivament tractat de forma molt diferent i que, en última instància, podrien conduir a una reacció reivindicativa en cadena que abastara altres nacions culturals sense estat propi: el País Basc, Flandes, Bretanya, Alsàcia, el Tirol de Sud... Potser estem vivint els capítols inicials d´una renovada manera de concebre Europa.

En les darreries de la dècada dels huitanta del segle XX i tot al llarg dels anys noranta del mateix segle es produí una abundant i ben fonamentada dosi de reflexió intel·lectual sobre maneres de construir Europa distintes a la que oferien els estats: l´Europa de les ciutats, l´Europa de les regions europees, l´Europa dels pobles i les cultures... La recessió econòmica del segle XXI, la crisi de la societat del benestar, la por davant futurs incerts i l´atrinxerament dels estats davant allò que ells presenten com vel·leïtats fantasioses i arriscades arraconaren temporalment eixes opcions. Tanmateix, la consolidació i la lògica interna de corredors urbans transfronteres com ara l´Arc del Mediterrani o la Gran Dorsal Europea, l´independentisme català i escocès, la desconfiança en models polítics i en polítics professionals de escassa o nul·la credibilitat, l´envelliment de constitucions que s´havia volgut eternes, l´atzucac a què ens han dut les polítiques d´austeritat i una Europa com més va més polaritzada en persones i estats rics i pobres les han començat a ressuscitar. En una situació així, no es casual que reviscolen vells fantasmes que mai no havien mort del tot: els Decrets de Nova Planta, que aplicaren el «dret de conquista» als estats de l´antiga Corona d´Aragó, la molt carpetovetònica falta de sensibilitat davant tot allò que és divers...
En un temps de insolidaritat „o, si ho preferiu, de falta de caritat cristiana o islàmica„, de campe-qui-puga i d´egoisme generalitzat, no és estrany que cada persona i cada poble vetlen únicament pels seus interessos. En aquest sentit, si bé estic plenament d´acord amb el dret a decidir de tots els pobles i, pel que fa a aquest punt, subscric l´acta de la Conferència d´Helsinki, crec, com a valència i com també ha declarat Raimon, que l´independentisme català pot acréixer les interessades bestieses lingüístiques i culturals i l´abrandat nacionalisme espanyol de què darrerament han fet gala en terres valencianes partits com el PP o Ciutadans i fins i tot Podemos. Si les coses es posaren lletges, seriem nosaltres, els valencians, els qui rebríem bona part de les galtades. Si, en l´actual context de tensió i en un previsible escenari futur encara més tens, els independentistes catalans podrien ser comparats als croats i els unionistes de terra endins als serbis, a nosaltres ens tocaria ser bosnians, una situació no gens atractiva. Sí, el conflicte pot anar a pitjor, sí. No oblideu allò de «antes roja que rota», «Santiago y cierra España» i «Viva la muerte!».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine