El dia vint de febrer de l´any 1835, al seu estudi de París, el transterrat compositor valencià Josep Melcior Gomis escrivia: «Acabo de comprar un barret roche com els dels tramusers de Valencia y me lo pongo en casa y estoy por ello contento como una pascua». Aquestes lletres privades de Gomis són sol un exemple de les nombroses referències que la seua correspondència inèdita fa a la nostra terra que el va veure nàixer, crèixer, i que ara l´ignora.

Fet i fet, el jorn de reis s´hi acompliran els 225 anys del naixement d´un dels compositors valencians més internacionals i alhora més desconeguts per al poble valencià, un il·lustre orfe anomenat: Josep Melcior Gomis. El músic valencià, nascut a Ontinyent però format ben jove a la Catedral de València baix les ordres de Pons, és a hores d´ara un desconegut. Va viure la guerra del francés i l'ascens del liberalisme estant a València, mentrestant composava cançonetes de caire líric i obres sacres. El liberalisme i la revolta modernitzadora espentà a Gomis a Madrid, on fou músic de la Milícia Nacional de l´Estat Liberal entre 1821-1823 composant la banda sonora del primer liberalisme espanyol amb himnes com «Himno a los Diputados», «Himno a la Constitución» o ara bé «Himno de Riego».

Fou aqueixa producció fortament vinculada amb la revolució la que el forçà a marxar, essent transterrat pel terror de l´ancien regime personificat en el retorn de Ferran VII. Gomis va viure a caball entre París i Londres, on s´hi va consolidar com a compositor, escrivint els quartets vocals lírics i diverses òperes còmiques; on no sols va entrar en contacte amb les principals corrents de pensament musical, creatiu i polític de l´època, sino que en va formar part, essent un actor primordial del primer romanticisme europeu.

És ben cert que l´any que acabem d´obrir hauria de generar un panorama més propici per a la recuperació gomisiana. Fet i fet, l´Any Gomis és una commemoració que no arriba d´un il·lustre valencià que fou una espurna de modernitat cultural europea i a hores d´ara, un desconegut per al seu poble, massa acostumat a la política cultural de la ignomínia. Fet i fet, no estaria de més que Les Corts, el Consell i els instituts culturals encetaren un camí on practicaren la reactivació de la música de JMG. No des de la recuperació sel·lectiva, folklòrica i limitada, sino també com una aposta cultural de futur per als nostres joves, generadora de xicotetes epifaníes culturals i portadora del missatge transgressor d´aquest valencià universal.

Gomis fou recordat a la producció crítica musical del continent europeu fins el tombant del segle XX per la renovadora tasca a la pedagogia del cant i pel seu fascinant llenguatge personal de sincretisme entre la tradició musical hispànica „de factura valenciana„ i les corrents estètiques europees. Comptat i debatut, és precís donar a conèixer el seu discurs sonor i desempolsar el valuós potencial que representa la seua música. Els que s´apropen a Gomis descobriran que el compositor és un interessant patrimoni cultural europeu en el que els valencians disposem d´un capítol quasi ignoto.