Sabíem que Brutus va trair a Juli Cèsar, Judes a Jesús, Fouché a Napoleó, Robert Ford a Jesse James... I ara també sabem, per les facultats endevinatòries del diputat del PP Jorge Bellver, que els valencians ens sentim traïts pel tripartit perquè ha derogat la llei de Senyes. Ignore si Bellver és home versat en ciències ocultes fins el punt d´endevinar els nostres sentiments. Però no coneixia tanta gosadia des dels pronòstics futbolístics del cefalòpode de huit potes, el polp Paul (QEPD). Vostè se sent traït, lector? Jo no. Però comence a veure´m com el personatge del western Quatre dones i un destí, a qui un pistoler adverteix: «Tu estàs mort. El que passa és que encara no t'he matat. Doncs això, igual em sent traït i no me n´he assabentat.

La llei de Senyes no era el sant grial de la identitat valenciana, sinó un combinat de tòpics que dóna una idea del País Valencià semblant a la que alguns encara tenen sobre l´Espanya de pandereta i castanyoles. I és que l´èxit de moltes lleis depèn de petits detalls „el diable està en els detalls, diuen„ com el consens, i així com els millors licors no garanteixen l´exquisitesa d´un còctel, els millors trets identitaris tampoc asseguraven la bondat de la llei.

Però Bellver no és l´únic que interpreta el sentir de l´opinió pública apropiant-se´n i fent-la coincidir amb la seua opinió personal. En política, dir que s´escolta la majoria silenciosa és un fet tan natural com la llet materna. Abunden els que improvisen el paper de mèdiums per desxifrar el nostre estat anímic i dir-nos cada dia el que volem, el que rebutgem, el que pensem... ficant-nos a tots en un mateix sac de pulsions que no són altres que les seues. Després arriben les eleccions, la ciutadania diu la seua i els diligents intèrprets de ´la majoria silenciosa´ se´n fan creus de l´èxit dels partits emergents. Llavors s´adonen que van fer oïts sords a la majoria que, lluny de ser silenciosa, era un zum-zum ofegat que els va passar inadvertit per no saber escoltar.