25 de febrero de 2016
25.02.2016

Camps i la batalla de l'oratòria

25.02.2016 | 04:15

El dilluns 22 de febrer va ser un altre dia negre, d´eixos que es marquen en el calendari i que reflectixen la decadència d´un cicle polític que ja tocà fi. La foscor de la data va estar definida per la detenció de l´ex vicealcalde de la ciutat de València Alfonso Grau i per les declaracions de l´expresident de la Generalitat Francisco Camps. Sens dubte passaran els anys i tot el conjunt d´esdeveniments que han sorprés tant, i continuen fent-ho, ocuparan en els llibres d´història uns pocs paràgrafs. En ells s´esmentarà de passada el final del partit que governà les institucions valencianes durant més de 20 anys. No s´incidirà massa en la capacitat de sorpresa que va infondre cadascú dels actes que els membres d´eixe partit protagonitzaren per a acomiadar-se de la seua gran etapa política. Eixe és el motiu pel qual, abans que esta nova anècdota es diluïsca en les publicacions històriques, val la pena recuperar-la en forma de reflexió.

L´eixida inesperada d´un antic president dels valencians no és molt comuna, sobretot si este es troba retirat de la vida política. Molt menys que ho faça sense papers ni anuncis previs. L´aparició davant un micròfon no sembla estar justificada, almenys des de la racionalitat o fins i tot des de la prudència que demana la defensa d´una persona com ell, tan tocada pels processos jurídics. Es pot entendre que en un context especial, i sobretot des de la debilitat de la condició humana, acabe una persona eixint als mitjans de comunicació per a dir el que sent i no el que pensa. Eixa actitud desperta comprensió i fins i tot llàstima. Vore un antic polític confessant-se en primera persona i atacant sense pensar-ho entristix. Fa pensar que està acabat políticament i que es troba en un estat d´ànim baix. Eixa seria la lectura que caldria fer d´una roda de premsa en la qual el senyor Camps va descarregar la respectable ira humana amb desqualificacions o afirmacions espontànies.

Malauradament, entre les paraules irracionals, es barrejaren afirmacions intenses i fortes que per a res hauria d´haver tret l´antic molt honorable Francisco Camps. No es pot manifestar amb una terminologia tan col·loquial i poc precisa la innocència d´una candidata a imputada com és la senadora Rita Barberá. No és pot nomenar amb tanta lleugeresa i lloances un acusat i empresonat com Alfonso Rus. Tampoc, és clar, no pot clamar-se com a defensor de la corrupció qui ha estat president d´una administració plena de casos de corrupció.

Resulta llastimosa la reacció de Francisco Camps. Fa pensar que no sap on està (o que no es resigna a saber-ho) i que el seu temps ha passat. L´improvisat parlament mostra l´estil d´una altra etapa i intenta justificar una innocència que ja no es creu ni la justícia ni la ciutadania. Llàstima que la tristor de les seues declaracions no puguen ser considerades com a sinceres. El més lamentable és que darrere de la persona està també l´honradesa i el treball intens de molts militants del seu partit als quals un dia representà i als qui va fallar.

En definitiva, després d´escoltar les darreres paraules de qui va ser el cap d´esta autonomia cal preguntar-se: on estava Camps mentrimentres parlava? Pensava en la seua innocència, en la dels amics o simplement es creia encara molt honorable? En poc de temps eixirem de dubtes. Malauradament, el que podia haver sigut un discurs sincer i de disculpes, es transformà en una batalla campal amb l´oratòria com a arma. El resultat fou la tristor per l´aparició d´una nova jornada negra en la política valenciana.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine