Que el futbol siga l´esport rei pot provocar que en dir «reserva» pensem en aquell que està assegut al banc esperant poder eixir a substituir un jugador de l´equip. I, no: gran reserva també és una expressió enològica que destaca aquells vins que han passat una llarga temporada preparant-se per a arribar a ser un gran vi. Per això, Vicent Soler, el conseller d´Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana és un gran reserva i ho demostra sempre que té ocasió, i això ara passa cada dia. Ho va fer també a la seua intervenció al Nova Economia Fòrum.
L´acte citat va començar amb una provocació intel·lectual: va triar a Joan Romero perquè el presentara. El professor Romero, sense alçar la veu, va posar molts punts sobre les vocals corresponents i va dir, entre altres coses, que Vicent Soler era un optimista. I posava dos exemples claríssims: era del Llevant UD i havia acceptat ser el conseller de la hisenda valenciana.
Però el veritable problema del conseller és lluitar contra una mena de molins reals que quan menegen els seus braços en forma de decret „fla, flo o flu„ o simplement amb declaracions ministerials, provoquen un augment dels greuges del govern de Madrid amb totes les persones que vivim ací, les quals callem i callem, com quasi sempre. No sé si per açò o per altres coses, entre les persones presents no destacaven militants del Partit Popular. Tal vegada perquè tenen vergonya o perquè estaven en altres coses.
Amb el seu tarannà, mescla de professor universitari i valencià enfadat, Soler va tornar a llançar les xifres del despropòsit del sistema de finançament contra la cara de les persones que ens han governat, en el cas del PP amb dos arguments fonamentals: haver gastat a mans plenes amb festes «divines» quan la realitat era més de «purgatori»; i per no haver estat capaços de plantar-se a la Meseta castellana i dir que ja estava bé: no volem més que altres, però tampoc menys. Del seu immens malestar, de forma clara i pense que gens irreflexiva, va dir que algunes comunitats cobren per estar en Espanya i d´altres paguem molt. I va insistir que el dèficit valencià no és perquè gastem més sinó perquè rebem menys de l´Estat.
Tal vegada per influència de mossén Sorribes a Rocafort, en valencià o en llatí, Vicent Soler es creu la seua terra, el seu país, el seu valencià. Es creu el que pensa i el que diu. I això se li nota. Transmet fins i tot la ràbia, no exempta d´una intel·ligent ironia, quan reconeixia que ell mateix s´estranyava de la seua moderació en demanar al govern de Madrid. La seua intervenció fou una mescla entre classe magistral d´economia, d´història econòmica recent del País Valencià, i una radiografia de la mediocritat dels polítics que ens han governat ofuscats en oferir noves glòries a la Meseta.
