Hi ha un llibre que va marcar la biografia de Vicent Miquel i Diego: «Le personnalisme», d´Emmanuel Mounier. En la seua etapa universitària, quan l´ambient en el carrer de la Nau oscil·lava entre la indiferència, els falangistes i una oposició amerada de marxisme, Vicent descobrí Mounier i el pensament personalista i comunitari. Moltes de les intuïcions del pensador cristià de Grenoble l´entusiasmaren: els valors de ruptura amb el «desordre establit» „un desordre que a Espanya encarnava dramàticament la dictadura; l´esforç per conjuminar la tensió entre la singularitat de cada persona amb la seua dignitat intrínseca i la vinculació a unes comunitats naturals; la distinció entre «societat», regida per l´interés, i «comunitat», basada en uns valors compartits...

Un dels elements que caracteritzen la persona, segons Mounier, és la capacitat de ser fidel. Vicent Miquel exemplifica la fidelitat a unes idees, a un país. Ell defensava les reivindicacions valencianes en matèria de finançament, infraestructures o aigua. Però també era conscient que el poble valencià havia d´atendre altres necessitats més profundes, com la de l´arrelament, «potser la necessitat més important i més desconeguda de l´ànima humana», en paraules de Simone Weil. Eixa necessitat d´arrelament era especialment urgent quan Vicent començà el seu compromís polític en els anys seixanta, en una societat valenciana desvertebrada, ignorant de la seua història, analfabeta en la seua llengua... La consciència d´estes mancances, personals i col·lectives, i l´afany per superar-les presidí la seua biografia. Per això, quan li férem un vídeo d´homenatge pel seu setanté aniversari el titulàrem «La fidelitat a les arrels».

Vicent tenia unes conviccions fermes i una personalitat acusada que interpel·lava amb els seus ulls grans i la seua veu vigorosa. Tanmateix, contràriament al que poguera semblar, no era gens dogmàtic. Sempre mantenia una actitud dialogant, una voluntat de sumar, un esperit de reconciliació, de fer vore que allò que sembla contrari sovint és complementari. La història de la Unió Democràtica del País Valencià que ell va fundar exemplifica perfectament això: nascuda en els ambients universitaris opositors al franquisme, anà ampliant-se amb els jóvens del moviment agrari catòlic i els valencianistes republicans de la Dreta Regional Valenciana i d´Acció Nacionalista Valenciana. Eixa convergència es projectà també a nivell més ampli en l´Equip Democratacristià de l´Estat espanyol: un exemple de cooperació confederal des de la singularitat de cadascuna de les nacions hispàniques.

L´actitud d´obertura, la voluntat de participació, va anar més enllà d´UDPV. A mitjan dels huitanta, en les Tertúlies de l´Hotel Inglés, Vicent Miquel, fusterià convençut, aportava el seu criteri en l´intent d´eixamplar la base social del valencianisme que postulava la Tercera Via. Tampoc no vacil·là ni un minut quan l´any 1996 li plantejàrem la conveniència de refer com a entitat cívica UDPV. Vicent sempre estava dispost a col·laborar i a tendir ponts, tant al si del valencianisme com en el conjunt de la nostra societat. Algun dia caldrà parlar dels servicis que va prestar, de manera altruista i discreta, per a facilitar les relacions institucionals entre les autoritats de València i de Catalunya, dos pobles germans cridats a entendre´s.

Si el llibre més preuat era el de Mounier, la fotografia que més s´estimava era aquella en què estrenyia la mà d´Aldo Moro. Vicent Miquel i Diego va representar, en certa manera, la necessitat d´una mena de compromís històric entre els valencians. Descanse en pau.