Quina meravella el riu de la ciutat de València, ple de flors educatives, de xiquets i xiquetes que corren buscant una nova experiència, viure unes noves sensacions o enlairar-se en un nou viatge. Quina mostra de talent, d´iniciatives, de creativitat, de dinamisme, d´innovació, quins meandres més enriquidors que suren en el mar de l´ensenyament valencià. És d´agrair que l´administració educativa valenciana haja volgut posar en valor el potencial de l´escola valenciana, de tota la comunitat educativa; mares, pares, alumnes, professors, tots plegats fent, construint un enriquidor i alliberador univers educatiu.

Però com en totes les estacions, a la Primavera Educativa, també hi hagut núvols negres.Uns dels reptes de la primavera és el de no oblidar el fred de l´hivern. I sobretot d´aquells que, durant el llarg i gelat hivern, han mantingut viva i ferma la flama de la música en valencià, i de la música en valencià per a xiquets. Alguns fanals són els que han mantingut viva eixa llum, però de tots ells, destaca sens dubte algun, el gran Paco Muñoz. Autèntic far, que en la foscor i en el fred, ens va guiar perquè no ens oblidàrem del camí a seguir, del nostre horitzó, de la nostra Ítaca. Gràcies a la seua constància i al seu encabotament no hem oblidat i hem sabut que era possible cantar als xiquets en la nostra llengua. Molts dels molts cantants primaverals actuals han begut d´eixa font. Molts dels molts cantants actuals no cantarien si no hagueren tingut una drecera marcada. Un gegant que els fità el camí.

Ara és primavera, i les flors naixen, els flaires i els aromes ho omplin tot, però que el pol·len no ens tape les oïdes i ens enterbole la memòria. Ja hi haurà temps per analitzar el que ha sigut la Primavera Educativa, però amb un menut nus a la gola, i amb certa sensació de decepció, constate com s´ha perdut una oportunitat per retre comptes amb la història i homenatjar Paco Muñoz, com a representant i icona de la resistència al dur hivern. Espere i desitge que prompte arribe eixa segona oportunitat.

Hi hagué un temps en el qual no érem res. Sols unes poques veus que encoratjàvem i feien creure que tot podria ser diferent. Allí estava Paco Muñoz cantant, fent escola, gravant i ajudant els que s´iniciaven des de la terra. No va tindre més meta que el nostre país i va sobreviure, contra la calma de la tempesta. Quantes generacions recuperaren la música tradicional i els temes que es perdien en l´oblit? Quants conegueren que es podia aprendre cantant en valencià? Sol, sol no va estar. Molts van ser els indrets on es va reconéixer la seua trajectòria. Nosaltres, des del Camp de Morvedre i des de l´Associació Cultural Arrels d´Estivella així ho entenguérem i va estar nomenat en el seu moment soci d´honor.

En definitiva, confiem que la claror del nou temps no apague la llum del far que Paco Muñoz un dia inicià. L´absent de la nova primavera sols ha de ser temporal i ha de trobar un lloc en la nova era. Una peanya on Paco Muñoz continue brillant, no des de la solitud d´abans sinó des de la companyia de les noves generacions i l´actual escola.