Zapatero anà a Barcelona i prometé a Maragall que donaria suport a l´Estatut que aprovara el Parlament de Catalunya. Va passar el temps i, qui ahir va dir blat, després va dir ordi. O si ho volen amb vocabulari castís, «donde dije digo, digo Diego». Pedro Sánchez ha vingut a València i ha promès a Ximo Puig reformar el sistema de finançament que suma un dèficit històric de 13.000 milions d´euros. A Sánchez, però, no se´l podrà acusar de dir primer blanc i després negre. Perquè no governarà? No, perquè ha promès un nou model de finançament „que és un mantra repetit per tots els dirigents„ però ha evitat reconèixer el deute històric.

Com que aviat entrarem en campanya electoral, intentaran acaramel·lar-nos amb paraules enganyoses que semblen dir el que volem escoltar, però que en realitat no ho diuen. Com Sánchez a València, que promet «analitzar» el dèficit amb l´habilitat d´Hernán Cortés, ja que intenta bescanviar l´or del nostre vot per espillets de colors en forma de paraules de doble fons. No serà l´únic. Ja ho diuen a les Espanyes, «prometer hasta meter y, una vez metido, nada de lo prometido». La conclusió és òbvia: a partir del 26 de juny la condonació del deute històric derivat de l´infrafinançament tampoc no la garanteix un govern socialista; tret que, d´entrada „ad portas, com sol dir-se„, la coalició a la valenciana formada per Compromís, Podem i EU pacten l´intercanvi de favors: nosaltres et votem la investidura i a canvi tu ens compenses saldant el deute històric. Política de reciprocitat, donar a canvi de rebre. Si Sánchez rep els actius, que accepte també els passius.

Clar que, si el que diuen les enquestes va a missa en les urnes i Units Podem fa el sorpasso al PSOE, la política extorsiva „o reconeixes el deute o no hi ha investidura„ esdevindria fum de boja. I no dic que en eixe cas l´extorsió funcionaria al revés „si voleu suport, deixem les coses com estan„ perquè el PSOE no acceptarà mai ser la crossa d´Units Podem. Abans pactarà amb el PP.