Fingides. Sense sentiment. Falses. Com les d´Albert Rivera, vaja. Angelet. Ha tingut que viatjar a Veneçuela per saber què és patir fam. Tan a prop que ho té de casa, en Manresa per exemple, on la monja argentina sor Lucía Caram impulsa un Banc d´Aliments per a pobres de solemnitat. Ah, que no és per això que ha anat d´excursió a Caracas? I em pot dir per què ha plorat en públic sense cap pudor? Ui, ui, ui, que això és el bolero de la Lupe: «Teatro, lo tuyo es puro teatro. Falsedad bien ensayada. Estudiado simulacro». Catarroja descoberta. Plora perquè si no plora, no mama. I vol mamar-se uns quants vots amb la suor dels seus ulls (que és com Cantinflas anomenava eixes llàgrimes).

Dolor primermundista per les penúries del tercer món i indiferència absoluta pel pobre que demana caritat a la cantonada de casa. Coherent que és el xicot. I què més, xato? Ah, que «les dictadures no tenen llibertat, però tenen certa pau i ordre». Ai carai, no ho hauria dit mai. Comence a pensar que el líder de Ciutadas ha invocat tantes vegades el dimoni veneçolà que actua com un posseït. Sí, com ho lligen; és referir-se a Podem i com si haguera vist el maligne: es posa rígid, crispat i vomita insults com la nena de l´exorcista.

I el teatre continuarà, perquè les dots de Rivera com actor de serial veneçolà són palmàries. Dots que comparteix amb el seu confrare Toni Cantó, que ha deixat per un moment de fer de metge de Franco i s´ha incorporat al vell fulletó valencià «Tornar a l´aldea»: drama local ple de passió i autoodi en el que l´actor de C´s recepta una dieta hipercalòrica de llàgrimes centralistes per reduir el sobrepès del valencià en la vida pública; perquè, com diu, el valencià «limita que els millors vinguen a la Comunitat». Perquè és el valencià, i no la crisi, el que ha fet que tants estrangers hagen tornat al seu país. I com l´anglès no és requisit al Regne Unit ni l´alemany a Alemanya, molts valencians han pogut buscar-s´hi la vida. En fi, no es perden el pròxim capítol.