Al·leluia! El 26-J ja és història gràcies a Déu, Al·là, Buda i la resta de déus homologats. No sé vostès, però un servidor encara va bufat de tanta enquesta electoral fallida i acusa l´impacte de la ressaca. Ara toca recuperar-se´n, tot i que va per a llarg; puix, és sentir eleccions, i vindre´m contraccions de ventre i fer ois com una prenyada de dos mesos. Llàstima que, com va dir algú que no recorde, les ressaques no duren igual que els orgasmes (i els orgasmes igual que les ressaques, eh?).

Al País Valencià les urnes deixen un missatge contundent: Partit Popular i Ciudadanos pesquen vots d´una mateixa peixera que, com un ou Kinder, amaga una sorpresa: la dreta no castiga la corrupció. El poble valencià, a més de moll, és despendolat i s´ho tira tot a l´esquena. Que al PP li surt hui un escàndol i demà un altre? I què? Què li fa una taca més a la pell del tigre si de taques ja va plena? Senyores i senyors del PP, tenen butlla. Poden continuar ficant-nos la mà a la cartera.

Més marejat que un allioli em reballe al sofà rumiant la carraspera que ens espera; puix, si hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps, ara és temps de pactar i negociar tirant a l´alça per aconseguir a la baixa. Passem de Supervivientes al plató de Sálvame: ara et vull, ara no, ara me´n vaig amb Pedro, ara amb Mariano, ara Albert, ara Pablo. Ja veurem si ix prunera o magraner. O les converses acaben com el rosari de l´aurora perquè el nou govern no arranca i es gripa com una Guzzi vella.

Al carrer Gènova de Madrid, diumenge a la nit era una festa (amb perdó de Hemingway). Rectifique: en el PP és festa tot l´any: no acaba l´espectacle en Palma Arena quan comença la revetla en la Púnica; no han alçat el convit de Taula quan brinden ja en Acuamed. Ara entenc les ressaques del Nobel. «Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas», canta Serrat. I nosaltres també cantem, a veure si així els mals espantem.