La notícia ha passat desapercebuda com una perxa en l´armari. El rescat d´un centenar de subsaharians al Mediterrani és un fet que no es notícia. Com allò de «gos mossega a home». Notícia seria si els subsaharians d´una pastera rescataren els nàufrags d´un iot. Llavors, seria portada de periòdics i potser anys després figurara fins i tot com a curiositat al dors d´una fulla d´almanac. Així que, un veu el reportatge amb la mateixa indiferència amb què s´engul un hot dog i, tot seguit, fa com els bruts que agranen de mala gana: amagar la brutícia „la notícia„ sota la catifa (de l´oblit) i xiular.
I vet ací la medul·la de la qüestió: indiferència absoluta per la mort de dotzenes d´immigrants a les portes de casa i solidaritat pel tràgic final del lleó Cecil del Parc Nacional de Zimbabwe (convertit en trending tòpic i hashtag). «Més que els actes dels dolents, m´horroritza la indiferència dels bons», va dir Gandhi. Píndoles per oblidar a la tauleta de nit i infusions carregades de Trankimazin per calmar la mala consciència i esvair la notícia com un ressò que va perdent força; com un cudol que el pas del temps arrastra pels remolins de l´oblit fins la safa de la desmemòria, allà on la indiferència es renta les mans.
«No sóc racista „solem dir„ però...» (sempre hi ha un però). Tan de bo recitàrem l´expressió contrària: «Sóc racista, però...». Sóc racista, però si hi ha lliure circulació de diners pel món, per què s´impedeix la lliure circulació de les persones? Sóc racista, però enviem combois d´ajut humanitari a refugiats que semblen escultures de fang per a no tindre remordiments i càrrecs de consciència. Sóc racista, però sé que l´emigració és una sortida desesperada per fugir de la misèria, de les catàstrofes naturals i de les guerres. Sóc racista, però comprenc que per a un refugiat és un risc assumible aventurar-se amb una pastera. Sóc racista, però no sempre ho he sigut. Fa anys, no hi havia contra qui ser-ho.
