La majoria de les persones tenen un optimista excés de confiança segons Daniel Kahneman, un psicòleg premi Nobel d´Economia 2002, que estudia els errors cognitius sistemàtics de percepció, avaluació i interpretació de la realitat. L´atorgament del premi Nobel a aquest psicòleg té a vore amb la seua contribució a la psicologia de les decisions econòmiques. Diu que les causes d´aquest excés són sobreestimar les pròpies capacitats, pensar que els objectius són més fàcils d´aconseguir i exagerar la capacitat de predicció del futur. Pel que fa als assumptes econòmics només hem de recordar-nos-en de l´elevat optimisme de la gent vinculat amb la bombolla immobiliària.
Una aplicació oportuna és la relació d´aquest comportament amb l´actual ambient, molt estimulat políticament i mediàtica, de sobrevaloració de l´esperit emprenedor i/o l´autoocupació que ací fa temps que veiem. Açò afavoreix que moltes persones es llancen sense coneixements, recursos i precaucions adients a iniciar activitats de risc. La tendència a sobreestimar els beneficis de les nostres accions i, al mateix temps, subestimar el temps, costos i riscos per acabar tasques de futures és una aportació a la qual aquest psicòleg ha contribuït i que s´anomena: fal·làcia de la planificació.
En els EUA -que ho mesuren quasi tot- les possibilitats que un negoci sobrevisca als cinc anys és d´un 35%. En Espanya segons una consultora més de la meitat dels negocis de restauració no superen l´any de vida. Però els que inicien aquests negocis no creuen que les estadístiques se puguen aplicar a ells mateixa. En el cas de l´autoocupació la fallida del negoci junt amb l´impagament dels crèdits acaba empitjorant la situació econòmica de partida. Alhora mobles, maquinària, instal·lacions... que ja no s´usaran són un desaprofitament de recursos.
A nivell general, som proclius a confiar en les opinions d´experts massa optimistes i açò té efectes negatius. L´explicació és que els experts molt optimistes són afavorits socialment, per les empreses i els mitjans de comunicació, cosa que no ocorre amb els experts més prudents. Aquesta predisposició té conseqüències importants en aquells que assumeixen riscos -executius, organismes públics, emprenedors?ja que subestimen les contingències adverses i no s´esforcen en indagar la naturalesa d´aquestes. La insuficient comprensió dels riscos els fa creure que són prudents quan no ho són. A més, el seu optimisme facilita obtindre recursos públics i crèdits que acabaran malbaratant-se quasi sempre .
Certament, els governs d´arreu faciliten amb subvencions i altres facilitats el començament d´un negoci. Però el govern espanyol sobreestimula l´esperit emprenedor d´una manera que no s´alinia amb l´interès general. No hi apareix prèviament cap mesura formativa tendent a adquirir tant els coneixements necessaris com els riscos d´aquestes activitats.
Considerem que l´economia actual està en una constant transformació, gairebé qualsevol negoci és una tasca complexa, sotmès a incertesa i inseguretat, molt més difícil que abans, i amb moltíssima competència, no estant a l'abast de tots. Però posar en marxa un negoci implica augmentar les xifres d´ocupació i l´incentiu governamental és presentar un balanç publicitant baixades de l´atur. Finalment, cal dir que, d´un costat, som responsables de les nostres decisions econòmiques, però, d´un altre, ens trobem davant un conjunt de decisions polítiques curtterministes (com l´exaltació de l´emprenedoria i la bombolla immobiliària) o inaccions que que ens han posat més difícil qualsevol gènere d´ocupació.
