Fugint del sol i de la platja

Els únics sons que ens hi arriben són els refilets dels ocells, el veloç frufrufru d´un esquirol esquívol, d´una geneta o d´un teixó esmunyint-se per la catifa de fulles seques o entre el verdor i els tons daurats de les que ja cauen com vilans empesos per l´airina. S´hi escolta, tanmateix, també, si parem l´orella, el trot dansaire i apressat d´un cérvol, el cautelós pas d´una rabosa o la barroera corredissa i els grunys d´un porc senglar fugisser...; el tris-tras dels set nans xano-xano des de la mina on laboren cap al casup on els aguarda Blancaneus amb un Eintopf a punt; les gambades fermes i honestes del caçador benastruc que salvà la vida a la xicona, les notes llunyanes del flabiol del flautista d´Hamelin, el ecos „que ja no s´hi senten gairebé mai„ de les abstruses llengües dels hobbits,dels trolls i dels elfs i els espaordidors aletejos dels dracs que pengen de la broma.

Sí, enguany he passat bona part de l´estiu entre el bosquet de Reuchenberg, prop de la Novessium romana (l´actual Neuss), en l´antiga Germània romanitzada, a la vora del Rin i no gaire lluny de la floresta de Teutoburg, on el cabdill germànic Arminius (Herman) desafià amb èxit el poder de Roma, anihilant les tres legions del general Publius Quinctilius Varus. M´he demorat també al bosc que fonts romanes anomenen Idistavisus. No coneguem la situació exacta d´esta localitat amb topònim llatina. Segurament es trobava en la riba dreta del riu Weser, entre Minden i el Hamelin (Hammeln) del flautista, a uns dos-cents cinquanta kilòmetres de Neuss, on jo tenia la base, en les conegudes com Portes de Westfalia, on Germanicus, fill adoptiu de Tiberi i net, per tant, d´August, combaté Arminius amb relativa fortuna i recuperà dos dels tres estendards legionaris perduts a Teutoburg. La frontera entre Roma i Germania quedava, tanmateix, fixada en el curs del Rin. Si, per a conèixer la Mediterrània, ens cal solcar, per força, les seues aigües ultramarines, d´acord amb la coneguda frase «Navigara necesse est, vivere non neceess», que Plutarc atribuí a Pompeu; per a realment bategar amb els batecs de l´ànima germànica cal endinsar-se tot sol en les fosques i evocadores forests d´Alemanya i en algunes de les que ara rauen dellà les actuals fronteres de l´estat alemany: la selva de Bohèmia, els boscos d´Àustria, de Transilvània, de Masúria...

Vaig trobar temps, si més no, durant la meua recent estada a Alemanya per a baixar a la ciutat balneària de Bad Nauheim (Hesse) i també per a acostar-me a l´immens bosc de Spessart, que cobreix quilòmetres i quilòmetres quadrats de terra des de la deliciosa població de Lohr am Main, on s´alça encara el que fou castell pairal de Sofia Margaretha Catharina von Enthal, filla del conestable de l´Elector de Magúncia i que inspirà la Schneewitschen (Blancaneus) dels germans Grimm. Sí, durant l´estiu solc fugir de la nostra costa on visc. Sent la mediterraneïtat, els seus ritus i els seus mites com una pulsió íntima i arcaica i, alhora, molt vívida i real, però he de fer-me escàpol de la nostra mar durant eixe estiu nostre també que sovint put a fregitel·la barrejada amb cremes solars, gintònic vidriòlic i menjusses empastifades i olioses, que trenca els timpans amb les veus destemperades i bròfegues, les tot just importades tamborradas, ranrataplant a tot volum composicions dignes de les marcials esquadres del Frente de Juventudes, i els insofribles decibels dels discomòbils i els pubs que bramen fins a les tres o les quatre de la matinada sense cap respecte a veïns que segurament detesten eixe tipus de fanfares i, especialment, el so dels baixos que travessa la nit, les portes, les finestres i els murs dels habitatges i es clava en el més recòndit del cervell. Mala cosa és viure durant l´estiu en un lloc turístic de masses sense ser turista o beneficiar-se del turisme; us ho assegure. No ho recomane a ningú.

El nostre model turístic no sols ens ha llegat alguns dels pobles més lletjos d´Europa tot al llarg de la façana marítima. Ens ha costat, a més a més, un preu altíssim, si hom en fa els comptes com escau. Una economia amb certa solidesa no pot ingressar en dos mesos el que correspondria a un any, al llarg del qual cal pagar llum, aigua, lloguer, impostos... Tampoc pot basar-se en la construcció indiscriminada i constant, en la destrucció del paisatge i en la manca gairebé absoluta de respecte pels barris antics, un dels principals actius d´espais turístics curosos de la conservació sensible d´allò que és patrimoni de tots. A l´hora de quantificar els beneficis del turisme, les estadístiques oficials o les frases triomfalistes dels polítics „que la ciutadania ha fet sovint seues„ no solen parar esment en el que ha costat, en termes d´infraestructures públiques (infrautilitzades sovint quan els turistes marxen) i de servicis de manteniment. Tampoc s´hi computen els costos que implica finançar les prestacions per l´atur de la mà d´obra del turisme quan la temporada conclou o proveir medicina pública gratuïta i competent a molts europeus que fan turisme sanitari. No s´hi computen, sobretot, els costos socials.

El turisme de masses i la construcció també massiva que això implicà atragueren a les costes valencianes milions de persones encarregades de posar en marxa la maquinaria turística; treballadors procedents de la Iberia interior i meridional i eixuta, injusta i depauperada. Després, vingueren els latinoamericans, els magribins, els de l´Europa de l´Est, els àrabs... La migració econòmica sol ser beneficiosa per al pol receptor i perjudicial per a l´emissor, ja que els qui emigren tendeixen a ser els individus més actius i més lúcids de seu grup social. Tal és el cas si el percentatge de persones immigrades i encara no integrades en la població nativa no supera un cert sostre, que alguns analistes situen entre el 10 i el 15 %, i les onades migratòries arriben a poc a poc.

Bé podem dir això nosaltres els valencians, que sovint hem sigut descendents d´immigrants d´ençà de la conquesta cristiana pet part de Jaume I. No és per atzar que, de tots els reialmes de la Corona d´Aragó, la societat més creativa fora la valenciana a penes dos segles després de la conquesta del Regne, la instal·lació en terra nova atia la creativitat i l´enginy. No és casual que la literatura del segle d´or castellà siga, amb molta freqüència, l´obra d´escriptors meridionals (de Castella la Nova, com Cervantes, Qevedo o Lope, o d´Andalusia, com Góngora...), com tampoc ho és el boom literari hispanoamericà de fa uns dècades. Malauradament, en els anys seixanta i principis dels setanta del passat segle, els valencians no comptaven amb lleis, institucions i mecanismes d´acollida i d´integració per al nouvingut, alhora que es preservava la pròpia identitat històrica, o aquests instruments eren molt precaris, com, en gran mesura, encara ho són.

A principis de la dècada dels setanta del passat segle treballava jo amb un equip d´urbanisme a Eivissa i Formentera. Vam aconseguir molt menys del que preteníem, ja que qüestionar, encara que fos mínimament, el model turístic espanyol a principis dels anys setanta era tabú, enutjosa manca de patriotisme. Tant és així que ni el nostre Pla de Reforma Interior d´Eivissa ni el Pla General de Formentera ens foren aprovats..., ni ens foren pagats. Per fortuna, vint anys més tard, en 1995, van ser reconstruïts els mateixos equips que havien treballat a Eivissa en 1975 i se´ns tornà a encomanar la faena; aquesta volta, sota els auspicis del Consell d´Europa, la qual cosa fa que la ciutat dispose de dos imatges fixes que ens permeten fer-nos una idea bastant clara de l´impacte del turisme en un territori mediterrani concret. El treball es va ampliar a Formentera. Tot això va produir que l´entorn rural i marítim de les Pitiüses es conserve en millor estat que el nostre i que els barris antics d´Eivissa estiguen també en molt millor estat, funcionen millor i siguen més bonics i econòmicament més rendibles que les nostres ciutats turístiques costaneres; excepció feta de Benidorm, que és tota una alta cosa.

Poden haver sonat una mica elitistes els meus vagarejos pels boscos germànics. He de dir, però, que hostatjar-se en algun dels hotelets familiars dels vilatges de l´Alemanya pregona costa el mateix que fer-ho en els que han proliferat darrerament en les nostres ciutats, i que els vols xàrter des de l´aeroport d´Alacant són encara raonables. Podem creuar França en autobús o en cotxe a l´ombra dels plàtans ja desapareguts de les carreteres secundàries espanyoles i, una volta a Alemanya, fer-hi us de l´excel·lent sistema ferroviari alemany o aprofitar que les autopistes són allà gratuïtes. En una altra ocasió, viatjarem a les nostres terres interiors, així com al Cantàbric, a Galícia o a eixe país entranyable i cortés que és Portugal. Gaudim, sí, de ço del nostre, que moltes i molt riques experiències pot oferir-nos, i gaudim també d´eixa Europa tan pròxima i que tant ens permet somiar. Jo ho faig i no crec que la meua absència es note en un poble que rep centenars de milers de turistes cada estiu. De vegades em tem que el pes de tan gran multitud afone les platges i les sepulte en el fons de la mar.

Són festes i les tres del matí. Al carrer, sonen a tot volum el pompompom repetitiu d´un bombo que no ha deixat de donar la llanda des de bon matí i les desagradoses notes a tot volum del discomòbil que l´ajuntament finança.