El dret a la intimitat d´una persona ha d´estar per damunt de la seua projecció pública», ha dictaminat el Tribunal Europeu de Drets Humans. Els tribunals espanyols s´havien pronunciat sistemàticament contra eixe dret de la cantant Paulina Rubio, que fatigosament anava d´instància en instància per restaurar el seu honor, des de ja fa deu anys. Els programes del cor portaven l´artista com un pim-pam-pum, l´havien fregida. La presentaven com una nina de fira a qui disparar per suposades extravagàncies personals, sexuals o socials. La Justícia espanyola no hi feia res, i ha quedat en calçotets. Primava l´interés de les TV i altres mitjans de comunicació de color rosa, dominats pels grans grups econòmics i financers. Mitjans que, en la focalització i l´espectacle d´allò íntim, dels sentiments més personals, basaven i basen la seua rendibilitat. En perjudici de la integritat i decor de les persones, no només dels afectats, també dels receptors de la notícia, exposats permanentment al joc morbós d´esquarterar i valorar una persona en allò que no ens pertany. La intimitat i els sentiments són sagrats. No oblidem que «intimitat» prové de la paraula «intus», que vol dir «dins», allò de dintre, allò interior, allò només i exclusivament d´un. En oposició a «publicus/de tots». La mateixa Constitució espanyola especifica i defensa «el dret a l´honor, a la intimitat personal i familiar, i a la imatge». Tanmateix, la Justícia espanyola s´ha llavat les mans en estos casos, aparentment deutora o procliu a altres interessos.

Açò ens porta a considerar si la Justícia està estructurada de forma que puga evitar clarament qualsevol mostra o intent de mediatització. Darrerament estem assistint a sentències, si més no, polèmiques i discutides. Com es pot dur a la presó una persona per pagar queviures amb una targeta de crèdit robada o trobada mentre que d´altres se´n van quasi com si res per desviar milions i milions?... Com es pot canviar o llevar un fiscal que investiga el poder? («El fiscal de Murcia destituido denuncia «intimidaciones». López Bernal ve «desprotección entre quienes se dedican a combatir casos de corrupción»)...

Una Justícia autònoma i independent és el millor salconduit per a preservar la seua eficàcia i servici. Si això és una teoria, per què no és una pràctica? Si la Justícia s´organitza com un poder totalment separat dels altres poders (executiu i legislatiu) podrem dir que té les mans completament lliures. Miren que ens deia el diari El Mundo, 3-9-14, « El poder político controla el Consejo General del Poder Judicial a través de vocales elegidos por cuotas por los partidos políticos. Han conseguido tras 30 años de control que un reducido grupo de jueces y fiscales se sientan cómodos con este sistema de afinidad ideológica que se traduce para ellos en beneficios profesionales». O, 20-8-15, «C´s sostiene que los jueces elijan a los jueces... Resulta imprescindible separar poder político y poder económico; cortar los tentáculos de la partitocracia sobre el Poder Judicial; romper los vínculos de los poderes económicos y políticos sobre los organismos reguladores y supervisores".

No cal que ens estranyem o alarmem per casos i sentències judicials que no compartim. La Justícia s´ha d´acatar. Ara bé, que els polítics posseïsquen part del poder que només pertoca a la Judicatura, sí que es cosa de denunciar. La Justícia, com en diria un castís, per al qui la treballa, és a dir, per a jutges i fiscals.