El film El ciudadano ilustre, que podem veure als cinemes aquestos dies, ens presenta el perill que pot representar emetre una opinió critica; el relat de la pantalla ens mostra a Daniel, un escriptor argentí, assentat a Barcelona, que rep el Premi Nobel de Literatura, el cas és que aram del premi es invitat per les autoritats dels seu poble, una població menuda de l´Argentina, a rebre el guardó d´il·lustre ciutadà, i, alhora passar uns dies al seu poble. El nostre personatge és, doncs, un intel·lectual, que viu quaranta anys fora del seu país, i que manté la seua perspectiva crítica envers costums i comportaments del personal, la qual cosa manifesta a les seues obres.

Parlem d´una comèdia, però planteja qüestions de fons. En aquest cas, des de la seua arribada al poble Daniel va trobant-se amb fets i situacions que li provoquen desassossec, fins i tot, que no pot deixar de callar i aleshores manifesta el seu desacord. El desenllaç de la situació resultarà inevitable: es veurà atacat i rebutjat.

La pel·lícula m´ha portat a pensar sobre les dificultats que comporta mantindre una visió critica, especialment quan aquesta qüestiona allò que diríem conforma la vida normal del personal, o siga els valors dominants. No parle de la critica política, sinó de coses més properes, que est troben més a l´abast de la gent. Hi ha moltes matèries sobre les quals cal passar, si vols evitar problemes; així per exemple si en compte de parlar de l´Argentina ho férem del nostre país, el guardonat amb el Nobel es veuria invitat a veure els bous al carrer, anar a les processons, a les primeres comunions, a escoltar discursos d´autosatisfacció i, tal vegada, algunes coses més. Què deuria fer un intel·lectual coherent, acceptar-ho tot com no si res? Optaria, pel contrari, per seguir l´aforisme de Fuster de que tot silenci és complicitat?

En una societat com la nostra, en la qual, com escrivia Bobbio, «la quantitat sofoca la qualitat», si es vol obtindre el vot, l´aplaudiment i la lloa, doncs, la resposta és fàcil: cal discreció i esperar a que amb el temps les coses canvien i evolucionen, com si aquestes canviaran per si mateix! Si opina lliurement, com sostenia altre Nobel, Albert Camus, quan deia que l´intel·lectual deu negar-se a mentir (discurs en la recepció del Premi Nobel 1957), aleshores, no guardaria silenci. També és veritat que Fuster, contrari com he dit a guardar silenci, fou un exemple de com dir les veritats pot portar a sofrir la maginació, a ser proscrit a la seua terra.