Una vegada més es demostra com és d´insegur que l´opinocràcia et considere el favorit en unes eleccions. Amb raó diuen que al Conclave del Vaticà que «qui entra papa surt cardenal». Abans de les primàries, Susana Díaz s´espampolava com si fóra la reina del mambo, però la nit de diumenge semblava una política revinguda i passada com eixos rotllets d´aiguardent que oblidem al rebost quan ja no n´hi ha gana. I és que tothom té pardalets en el cap, però només la dona del Tieso creu que en lloc d´un ocell té l´Esperit Sant. A partir d´ara, Pedro Sánchez serà qui donarà faltes o bones, com en les partides de pilota. Ha parlat la militància i el seu veredicte és paraula de Déu: «Tu eres Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la parròquia socialista».
Com que les diferències ideològiques entre tots dos no són tan dispars com per fer guanyar o perdre, tinc curiositat felina per saber fins a on el resultat és mèrit de Sánchez o demèrit de Díaz. Ja sé que es guanya i es perd tant pels mèrits com pels demèrits, els propis i els aliens, però m´agradaria saber quants vots ha rebut Sánchez per la seua connexió emocional amb la militància i quants n´ha perdut Díaz per tot just el contrari. Tinc dubtes sobre la clau de l´èxit de Sánchez, però no sobre el fracàs de Díaz: convertir a Sánchez en víctima (la societat sempre s´identifica amb el màrtir), la dreta política i mediàtica que li ha fet rogle (quan l´adversari t´enalteix és per a preocupar-se) i aquella foto digna de Halloween, quan apareixia escortada pels zombis i àngels gòtics de la vella guàrdia, cantant-li el Veni creator.
En espera que el fum de la batalla interna es dissipe i puguem contar les baixes, els barons del partit han gastat més energies atacant a Sánchez que fent oposició a Mariano Rajoy. Així que, a esperar com cusen el partit i la mida de cada pu(n)tada (amb n per uns i sense n per a altres). Sí, sí, ja sé que tothom fa crides a la unitat, però parafrasejant Jorge Luis Borges, «no els uneix l´amor, sinó l´espant».
